Dissabte, 17 Juliol 2021 18:46

Equilibris desitjables

Escrit per Joaquim Meneu

Jo mateix soc dels que intenta contribuir a trobar solucions per a la convivència de les distintes particularitats al vell continent. També que Catalunya camine per una senda que no genere més frustracions, que és el que ara a mi em fa més por.

Ens alegra que el president valencià i la presidenta balear facen vots per una solució federal a nivell hispànic, com també que diferents instàncies universitàries busquen alternatives a l´actual repartiment de poder entre el centre i la perifèria. És lloable l´esforç de diferents entitats per aconseguir recursos i inversions per al territori i la població valencianes, en la línia de no quedar perjudicats davant del centre i altres territoris i en certa manera recuperar el que ens han llevat des de principis del segle XX, per no parlar des de més temps enrere.

Tot això està molt bé, però imaginem que anem a fer una passejada per un paratge esplèndid i que anem amb una motxilla ben equipada. Per a què la volem si pel camí perdem les ganes de gaudir del paisatge?; o si algú ens enredra amb una conversa tediosa? En canvi si tenim l´autoestima ben alta i estem en forma ningú no ens podrà amargar la festa i continuarem el viatge la mar de bé. Naturalment la motxilla ajudarà, però serem sobretot nosaltres mateixos els que salvarem l´excursió.

Igual passa amb el nostre futur com a valencians. Encara que aconseguim un poder polític molt superior al que ara tenim, això no és prou per a salvar el nostre esperit o, dit d'una altra manera, deixar d'estar alienats. Tot i això, aconseguir la sobirania pot facilitar-ho.

Veiem pobles que han obtingut fins i tot la independència, però que han deixat pel camí parts importants de la seua idiosincràcia. Irlanda i Bielorússia han deixat molt tocats els seus idiomes en benefici de l´anglès i el rus. El cas de la república eslava és encara més greu pel seguidisme que fan els seus dirigents o més bé el seu plenipotenciari respecte de Rússia. Per sort encara hi ha sectors que estan reaccionant.

Què podem dir de nosaltres mateixos? Quants valencians mantenen la llengua i la parlen sempre que l'interlocutor els entén? Quants s'interessen per exemple per la recuperació del dret civil propi? Quants fan costat a iniciatives com un tracte fiscal just per al nostre territori? Quants paguen quotes en entitats per a la defensa de l'idioma o de l'edició de mitjans de comunicació en valencià? Quants se senten orgullosos de ser valencians i fan front a qui gose discutir-ho o ridiculitzar-nos?

La identitat dels pobles és tan important com per haver fet canviar en dos segles el mapa d´Europa entre el Rin i els Urals. I no només això: les aportacions culturals a la humanitat s'han pogut multiplicar gràcies a eixe ple exercici de les pròpies facultats.

Mantindre's hostils o inclús passius respecte d'una regeneració dels nostres valors com a valencians no és el millor camí, no solament per a nosaltres sinó per al conjunt de la humanitat. En canvi, en la bona línia s'han fet esforços dignes d'admiració per part de filòlegs, historiadors, sociòlegs, juristes i entitats en defensa del medi ambient, el territori, la llengua, el teixit productiu autòcton...

És hora de revertir la situació desfavorable quan veiem que imperceptiblement i a poc a poc estem venent l'ànima i anant pel camí de convertir-nos en un país despersonalitzat. La militància s'ha d'escampar com una taca d'oli en una superfície d'aigua. Una militància construïda amb bons fonaments que puga resistir els atacs fets des de fora però també des de dins, que potser són els més perillosos.

Article publicat en Nosaltres la Veu