Dijous, 02 Setembre 2021 13:14

La finestra

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

En el seu assaig Viure escrivintThe Writing Life en l'original anglès de 1989, l'escriptora nord-americana Annie Dillard recomana molt apassionadament treballar enfront d'una paret, d'esquena a qualsevol finestra o obertura al paisatge. Escriure és per a ella una activitat que demana un grau òptim de concentració, impossible d'aconseguir si la vista es recrea en el món extern, ni que siga només ocasionalment.

Amb aquella tendència un xic moralista i maniquea freqüent al seu país, l'escriptora sembla ignorar que en qüestions d'hàbits (i en la mesura que l'escriptura ho és o pot arribar a ser-ho) les manies personals són difícilment extrapolables a d'altri. D'acord que escriure exigeix, com qualsevol activitat absorbent, precisa i delicada, molta concentració, però fer-ho mirant de tant en tant per la finestra o amb la mirada fixa en la pantalla de l'ordinador, bevent cafè, fumant més que una xemeneia o passejant en les pauses per un bosc frondós, no crec que tinga la més mínima importància ni permeta en cap cas establir un criteri universal o infal·lible. L'insistent ascetisme de la Dillard, que té alguna cosa de tortura, casa bé amb la soledat a ultrança que Wittgenstein va cercar per escriure i viure a la seua cabana de Skjolden. Les manies que crea l'ofici de viure i escriure, si no és que s'arrossega també el vici de la mitomania amb les seues imitacions infantils, cada u se les sap i fomenta. Però és que potser seguir un costum o altre determina la substància del que escrivim o hi està directament vinculat? Qui sap. Contràriament a la respectabilíssima opció d'Annie Dillard, jo m'estime més escriure de cara a un paisatge, si no directament immers en ell, a l'aire lliure, vull dir, i si no pot ser, sempre a prop d'una finestra. Voldrà dir això que els assumptes de què m'ocupe i la forma que els done estan més connectats al món extern? És que mirant per la finestra de tant en tant desvie la mirada del que realment més importa, que és el que cadascú té més a dins? Rotundament no. Virginia Wolf reclamava una habitació per a ella sola on desplegar la immensa cartografia de la seua literatura, i em sembla una exigència mínima. Pessoa escrivia dret sobre una mena d'alta calaixera, Josep Iborra ho feia en un tauler que col·locava damunt els dos braços d'una poltrona, còmodament assegut (així el vaig veure el dia que li vaig lliurar les galerades del seu Fuster portàtil a la seua vivenda de la Finca Roja), Jordi Botella ha escrit a mà les 350 pàgines de la seua novel·la Metralla abans de passar-les a ordinador. L'alcoià Gustavo Cardenal escriu de la cuina estant, mentre fa bullir l'olla, i és acompanyat d'aquest borbolleig que li venen totes les paraules, en velada connexió amb Teresa d'Àvila i el seu panteisme de perols humils. Imagine que escriptors voraços i nòmades com Josep Pla han conegut trenta mil maneres de compondre els seus textos. Salvador Espriu va escriure alguns dels seus millors poemes al llit, de memòria, abans de caure als braços de Morfeu i Fuster foradava les nits de Sueca –diuen– amb el tecleig insomne i rítmic de la seua màquina d'escriure després d'haver donat de beure a mig poble. Proust va haver de tancar-se durant anys a la seua cambra, entaforat al llit, per alçar els palaus de la seua novel·la. Yeats necessitava acoblar les seues passes a l'ona expansiva de versos que anaven creixent sobre la marxa i Estellés feia en un parpelleig el que a d'altres podia costar-los mitja vida (canviar un vers, substituir un mot, buscar una rima). Cada escriptor se les ha d'haver amb els propis i intransferibles fantasmes i, per tant, va buscant la millor manera d'enfrontar-s'hi, de vegades vacil·lant i canviant d'hàbits i posició al ritme que ho fan les personals circumstàncies. Pel que a mi respecta, i partidari com soc dels espais oberts i les finestres, admire especialment aquelles plomes que volen lliures en tota mena de cels i climes. Al capdavall moltes vegades no necessitem ni parets ni transparències, taules, ordinadors ni finestres, i escrivim en silenci, des del silenci, resseguint a penes un tènue fil que amb una mica de paciència i sort ens durà al port on ancoren els millors vaixells de la paraula, a l'espera d'altres passatgers intrèpids amb qui compartir l'aventura.

Article publicat en NOSALTRES LA VEU