Divendres, 22 Octubre 2021 11:50

Canviar des de baix

Escrit per Xavier Tarazona

El model econòmic imperant des de finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat és el neoliberalisme, embolicat amb la teoria de que el mercat és qui ajusta automàticament l’oferta i demanda del sistema i per tant no cal cap regulació per banda de les institucions públiques. Aquesta fal·làcia està plenament desautoritzada, ja que les oligarquies econòmiques actuen per fora del mercat, per damunt de la competència i de les regulacions. Juguen amb cartes marcades. A hores d’ara la realitat econòmica mundial és una estructura piramidal d’oligarques que controlen amb fons financers tant a les empreses productives com als estats i a les institucions públiques mundials. Així s’explica que els seus tentacles paralitzen qualsevol canvi econòmic que afecte als seus ingressos desorbitats. També són experts en minimitzar o fer elusió de pagament d’impostos amb paradisos fiscals al seu servei. No és cap secret que l’1% de la població acumula la mateixa riquesa que 3.500 milions de persones i potser de moltes més, ja que l’augment de precarietat i la pobresa en l’anomenat primer món està augmentant.

La situació econòmica mundial, i per tant la situació política i social, està totalment controlada per aquesta elit dels diners i poques coses escapen a la seua voracitat; han aconseguit enfonsar i modificar el model productiu de moltes economies amb la deslocalització de la producció a zones on la mà d’obra és semi-esclavista; han enfonsat els salaris, la negociació col·lectiva i la possibilitat de treball digne per a les persones; trauen suc de la necessitat d’habitatge de la població; exprimeixen a les persones majors per les seues necessitats de cura; han aconseguit que la majoria de la població tinga una educació basada en la fal·làcia d’un individualisme egoista sense qüestionar-se l’arrel de la seua precarietat i poc futur; els importa molt poc la situació de crisi climàtica a la què ens han avocat, ja que continuen actuant com si no passara res, trafegant milions de tones de mercaderies pel món en vaixells força contaminants. El seu poder i la manca de contestació social està basat en el control que tenen sobre l’economia, les institucions i els mitjans de comunicació, junt amb la capacitat de deteriorar i monopolitzar serveis públics com l’habitatge, l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials a través de les privatitzacions.

Podríem fer una relació d’un fum d’actuacions dolentes per a la majoria de la població que ens avoquen a la necessitat de canviar el model a favor de les persones. Aquest canvi és una tasca quasi utòpica donat el immens poder de les oligarquies i la desigualtat de forces, però el que pareix cert és aquest canvi sols pot vindre des de baix, des de les persones en els seus àmbits econòmics i socials. Fer front a l’immens poder dels diners és força complicat, es necessita una voluntat ferma, un convenciment a prova de bomba i una complicitat de moltes persones. Ja hi ha diversos moviments econòmics i socials que estan en marxa, poc a poc, silenciats, amb poca ajuda institucional i amb amenaces continues de les oligarquies. Al País Valencià, parlem ja en terme local, o siga des de baix, tenim exemples de diversos models en tots els sectors econòmics que estan intentant un canvi amb ferramentes potents i bons resultats, tant econòmics com socials, però mai eixiran en les noticies. Hi ha exemples importants d’economia social (cooperatives), d’economia del bé comú, d’economia col·laborativa i d’altres formes de relacions econòmiques, totes basades en la sostenibilitat entesa com la intersecció de tres dimensions: l’econòmica, la social i l’ecològica.

Una lògica econòmica i mediambiental, vist el problema que ha creat la globalització en la seua deslocalització de producció, hauria de ser la re-localització de les activitats econòmiques. Tenim la possibilitat de canviar des de baix tots els sectors, blindant els drets laborals i salarials de les treballadores i treballadors. El nostre sector primari fàcilment es pot potenciar, modernitzar, rendibilitzar i orientar-lo cap a la sobirania alimentària amb una perspectiva ecològica. El sector secundari es pot recuperar promovent la diversitat industrial, la innovació tecnològica i la recuperació del teixit d’indústries tradicionals i de territoris industrialment abandonats. La construcció es pot reconduir com a punta de llança de la sostenibilitat ecològica i rehabilitació de pobles i ciutats. Es pot assumir la suficiència energètica a través de les comunitats energètiques locals en habitatges i sòls industrials. El sector terciari s’hauria d’adequar a les necessitats de la població en funció d’un objectiu general de sostenibilitat i la recuperació territorial i poblacional de l’interior, potenciant el sistema bancari valencià: caixes rurals, caixa d’estalvis i cooperatives de crèdit; fomentant activitats culturals que afavoreixen les nostres arrels; protegint i fomentant tant el comerç de proximitat com els serveis prestats per autònoms i micropimes; abordant la reconversió del sector turístic cap a la sostenibilitat ecològica i social; adequant l’oferta de restauració i oci a la realitat econòmica. I per suposat cal un sector públic fort i ben dotat de fons en habitatge, salut, ensenyament i serveis socials.

Per a que açò tinga possibilitats d’èxit cal un convenciment, unes actituds valentes i un finançament suficient des de les institucions, de l’administració local a l’autonòmica i estatal, tant per a suportar la pressió dels oligopolis interessats pels beneficis del seu negoci, com per a afavorir la participació de les persones en aquests nous projectes fomentant una educació ciutadana i finançant projectes, comptant amb les organitzacions econòmiques de base i entitats de la societat civil. Esperem debats constructius, ens juguem el futur.

Article publicat en el Levante-EMV el 16/10/2021