Dissabte, 11 Desembre 2021 13:43

Qüestió d'edat?

Escrit per Joaquim Meneu
Qüestió d'edat? Nosaltres la Veu

El salt generacional és de vegades un motiu més que sobrat per a la falta de relació entre diferents segments d'edat. No és igual en pobles menuts, on veiem majors i joves en la mateixa partida de cartes, potser forçats per la falta de personal. Tampoc no ho és en les penes de futbol: xiquets, joves, majors i fins i tot ancians conviuen, amb el permís del virus coronat, en la mateixa sala aplaudint el seu equip.

Igual ha passat en les bones causes. Joves i majors han coincidit en les mateixes organitzacions, com en la captació i distribució d'aliments, i també en les lluites d'alliberament nacional. Ja sé que em direu que hi ha matisos que són propis de franges d'edat determinades. És cert.

Pel que fa a la meua persona, ja entrada en anys, he de dir que quan de jove m'introduïa en cercles del valencianisme polític escoltava amb deler les seues experiències de l'època republicana i de la postguerra.

He de confessar, decebut, que els últims anys he trobat a faltar sintonia entre els de la meua generació i els nascuts dins del règim del 78 i m'estic referint a tot allò relacionat amb la reconstrucció amb dignitat d'este país. Al contrari d'allò que és habitual, ací els que volem anar més lluny som els que estem rondant l'edat de la jubilació laboral. Puc concretar: qüestions com el finançament, el model lingüístic a l'escola i la superació del marc constitucional.

A plasmar estes reflexions ha contribuït la recent notícia de la baixa en la seua formació política del benvolgut Pere Mayor. A mitjans de l'última dècada del segle passat vam coincidir unes poques voltes i sempre vaig trobar en ell una persona que escoltava i sabia integrar.

En som uns quants els que vam contribuir perquè el valencianisme passara a la política també en nuclis de població on havia estat absent. Es va superar l'àmbit de les ciutats més poblades del litoral de la Plana per a endinsar-se terra amunt.

El pas que ara estan fent molts nacionalistes de tota la vida ja el vaig haver de fer fa catorze anys. No m'era fàcil compartir els ideals en l'àmbit municipal i comarcal, que era on podia moure'm per aquella època i vaig tornar a un activisme social pel país, sense deixar la política, apartidista a la força. Per sort ara em sent ben integrat en l'organització Decidim, on podem fer camí junts grups d'edat molt diferent.

Em ve al pensament aquella pel·lícula amb la qual vaig quedar tant impactat, ambientada en un vaixell de guerra, Els amotinats del Caine en traducció lliure, amb H. Bogart de protagonista.

Els joves incorporats d'última hora li lleven el comandament de la nau, no sense motiu, al capità, un veterà de l'ofici. Però és que abans l'antic oficial els havia demanat comprensió i ajuda i ells no li la van donar. És molt il·lustrativa l'escena final, quan l'advocat dels amotinats els tira en cara que mentres abans de l'entrada en guerra ells eren uns joves consentits, persones com el capità havien mantingut en forma l'Armada.

Les coses en la vida no s'han de fer en espera de reconeixements i homenatges. Només es tracta d'estar en condicions d'igualtat amb els actuals militants i dirigents polítics de partit. Encara que només siga perquè foren els nascuts abans de 1960 els que van rebre els escamons de les autoritats franquistes, la mala cara dels pares, les riotes dels coneguts i unes perspectives laborals disminuïdes. Gràcies a eixe testimoni s'ha pogut fer camí i la nova generació ha pogut treballar sense tants inconvenients.

Article publicat en Nosaltres la Veu