Divendres, 24 Desembre 2021 17:59

La protecció de les llengües minoritàries

Escrit per Joaquim Meneu
La protecció de les llengües minoritàries Nosaltre la Veu

Des de la primavera de 2019 he fet públics un parell d'escrits sobre la qüestió lingüística. El primer en defensa de la immersió, el segon propugnant l'ensenyament de la nostra llengua i cultura a les terres d'Aragó, Castella i Múrcia, sobretot les que limiten amb el territori valencià.

El que vull exposar vindrà a ser una síntesi dels dos articles, en vista d'una situació com la que s'ha desencadenat a partir del que ha passat en una escola catalana de la població de Canet de Mar. I naturalment faré més aportacions.

En una societat hi ha coses bàsiques que s'han de defendre. També hi ha drets individuals que han d'estar emparats. La protecció de les llengües entra en eixes categories. S'ha debatut, no massa i per poca gent, sobre si el valencià podia conformar-se sent cooficial o si l'única manera de quedar protegit del tot hauria de ser-ne l'oficialitat exclusiva. Que quede clar que esta última figura no significa deixar tirat al que no puga expressar-se ni de paraula ni per escrit en la nostra llengua.

Un poble amb caràcters nacionals que no disposa d'estat propi no ho té fàcil per a preservar els seus trets i més si un element com l'idioma propi no té el factor numèric a favor. És per això que en virtut de la seua autonomia en moltes parts de societats occidentals s'ha optat per l'oficialitat exclusiva. És el cas de les illes Alland, on el suec és preferit al finès, i de Groenlàndia, on l´inuit ha desplaçat el danès. El fet territorial és el que mana. Els autòctons ja faran per aprendre la llengua de la metròpoli si els convé i els finesos i els danesos, si s'instal·len a les illes i al continent àrtic respectivament, s'hauran d´adaptar als usos i costums del seu nou lloc de residència. Els governs de Finlàndia i Dinamarca ho han comprès i no han posat impediments.

Hem parlat de col·lectivitats menudes i de llengües molt minoritàries, però podem aproximar-nos a la realitat del nostre país posant dos exemples més. A Bèlgica al final van arribar a la conclusió que s'havia de traçar sobre el mapa una línia de demarcació lingüística. En cas contrari el neerlandès podia anar reculant sense remei. Per sort a Flandes hi ha consens sobre la qüestió i tots els partits i la societat flamenca hi estan d'acord. El francès només és cooficial en unes poques comunes, si s'exceptua la regió bilingüe de la capital, i el mapa no es toca per res del món.

I una llengua tant important a nivell mundial com el francès, al Quebec ha necessitat deixar de compartir oficialitat amb l'anglès per tal d'assegurar-se el futur. El govern federal del Canadà no ha posat obstacles, en la línia de reconèixer una gran autonomia per al territori en resposta al moviment independentista. Una cosa molt diferent del que passa al nostre país.

Com és lògic la situació a l'escola d´una llengua en general és conseqüència de la seua oficialitat única o compartida. En una societat judicialitzada com la nostra és fàcil que el text constitucional siga interpretat en favor de la part més forta. Són molts els que no es paren a pensar que les llengües minoritàries de l'estat espanyol necessiten precisament la protecció que la mateixa Constitució propugna.

Si estiguérem en una societat ideal en què prevalguera el criteri territorial per a l'adopció social d'una llengua, no farien falta proteccions especials. A mi no em faria por tindre a l'escola part de l'ensenyament en una altra llengua. Ara, hauria d'haver reciprocitat, això és que la nostra fora estudiada a les zones limítrofs, de Cartagena a Saragossa. Això afavoriria el coneixement mutu de les cultures i una més ràpida aclimatació dels que des d´eixos territoris acaben instal·lant-se a les nostres terres. També que pogueren participar en reunions i negocis i que no ens tocara als d'ací estar canviant de llengua a la mínima. I per descomptat que a les comarques veïnes d´Aragó i Múrcia,que tenen el valencià-català per llengua pròpia reberen la major part de l'ensenyament en eixe idioma.

La territorialitat de la llengua era tradicional en la nostra societat fins fa 50 o 60 anys en els pobles mitjans a nivell de carrer. No érem bilingües, però érem diglòssics. Ara curiosament, en democràcia, passa a l'inrevés: podem no ser diglòssics però el bilingüisme va guanyant terreny, i en benefici del castellà.

Arribats ací, què podem fer? Hi ha dos opcions: procurar de veritat més comprensió per part de l'estat que ens governa i de la societat que té darrere o lluitar per un estat propi. Cadascú que trie la que vulga, jo aconselle una combinació de les dos.