Divendres, 28 Gener 2022 15:37

Patim una democràcia de molt baixa qualitat

Escrit per Antoni Infante
Antoni Infante Antoni Infante

En el molt interessant llibre La difícil democràcia l’autor, Boaventura de Sousa Santos, diu que cal que evitar la trivialització del feixisme, però que igualment cal evitar la trivialització de la democràcia. I ho fa a partir d’una valoració molt suggerent dels actuals sistemes polítics occidentals, que qualifica de democràcies representatives i feixismes socials. De Sousa sintetitza, grosso modo, el feixisme social en el feixisme de l’apartheid, el contractual, el territorial, el de la inseguretat i el financer. Més enllà del concepte, que sempre pot ser problemàtic, el que cada dia es fa més evident és que la democràcia va reduint-se cada vegada més al fet de votar periòdicament entre opcions més i més semblants i que els vots siguen considerats en la pràctica propietat exclusiva dels aparells dels partits, absolutament dependents de les institucions. És com si arreu s’estiguera vivint una involució cap a formes habituals abans de 1789 i com si a casa nostra mai hagueren superat del tot eixa data. De fet, encara tenim i patim les testes coronades.

A l’estat espanyol per parlar de dèficits democràtics només cal referir-se a un tema que de tan obvi es converteix en el paradigma d’aquests dèficits: la privació del dret a votar l’autodeterminació nacional en referèndum i que els resultats siguen acceptats. El marc jurídic espanyol mai no ha constituït cap avantguarda en l’ampliació dels espais democràtics, però des de la Transició postfranquista assistim a unes formes democràtiques que van nàixer molt limitades i que a més des de fa dècades participen del retrocés generalitzat de les democràcies representatives. Un exemple són els nostres estatuts d’autonomia, que mai han estat acceptats completament tal com eixien de les respectives cambres (limitadament) legislatives.

L’òrgan aprovatori definitiu sempre és l’estatal, on personatges i institucions amb molt de poder i poc tarannà democràtic sempre poden passar el ribot de fuster. Al contrari que l’Estat, que pot intervenir i retallar els estatuts o qualsevol llei emanada dels parlaments autonòmics, les autonomies no tenen reconeguda cap capacitat per poder participar en una possible reforma de la Constitució estatal. Aquesta realitat asimètrica converteix els estatuts d’autonomia en mers sistemes de descentralització administrativa de l’Estat. Més enllà d’això ens topem amb l’atzucac dels tribunals i amb una deriva molt perillosa com l’autolimitació dels mateixos partits i de la societat.

Tanmateix, i deixant de banda l’aspecte macrojurídic (Constitució, estatuts, etc.) hom podria pensar, i així se’ns havia venut, que en altres aspectes que en principi no qüestionarien la intocable arquitectura estatal, sí que hi cabria la possibilitat d’avançar. La realitat del present i la història recent mostren el contrari: l’estructura jurídica estatal no és un marc on la resta de desenvolupaments democràtics podrien tenir-hi cabuda, sinó que aquest mateix marc és precisament l’eina per poder impedir-ho. Una prova d’això són totes les lleis emanades del Parlament de Catalunya o de les Corts Valencianes que han estat rebutjades. Al País Valencià, per exemple, encara no hem pogut recuperar el nostre Dret Civil.

El fet de poder votar amb els paràmetres occidentals s’ha convertit en l’axioma que determina l’existència o no de la democràcia. No importa que els vots no tinguen cap capacitat real per decidir el model territorial o l’econòmic, ni el social, ni la inclusivitat de les minories ni de les persones nouvingudes, ni servisquen de garantia dels drets lingüístics, o d’un sostre digne, ni tampoc cap poder real per a garantir el respecte a la natura, o com es gestiona una pandèmia sanitària, ni tan sols si ens involucren o no en una guerra… de fet ja ens han convertit en possibles objectius en una guerra sense ni tan sols portar el debat al(s) parlament(s). El més curiós és tan evident que tothom sap que, fins i tot quan s’aprova una llei en seu parlamentària, només té garantit el seu compliment si no qüestiona l’statu quo dels poders realment existents.

Els fets conviden al desencís i, malgrat tot, cal defensar cada dia la democràcia. La persistència, però, en la defensa dels valors democràtics hauria d’anar acompanyada de la finalitat de millorar-la, no només de recuperar allò que s’ha perdut sinó per avançar cap a formes de democràcia participativa, econòmica, etc. En paraules de Boaventura de Sousa, ens cal democratitzar la democràcia.

Article publicat en elMón.cat