Divendres, 04 Febrer 2022 13:47

La reforma de Díaz i l'escó de Juvillà

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Mentre escric aquestes línies el Parlament espanyol debat sobre el projecte de reforma laboral presentat per Yolanda Díaz, que molt probablement serà aprovat amb un còctel estrany de vots.

A més dels partits del govern, PSOE i Unides Podem, hi votaran a favor Més País, Compromís, Ciutadans, Partit Regionalista de Cantàbria, Terol Existeix, PDECat, Nova Canàries, Coalició Canària i Unión del Pueblo Navarro. Això, una mena de tutti frutti mal lligat que no deu ser casual que haja rebut el beneplàcit (en sentit literal: aprovació de qui és superior) de la FAES d'Aznar, de la patronal de la CEOE, de Fátima Báñez, principal impulsora de l'anterior reforma del PP, i fins d'Ana Botín (nom que ni fet a posta per a una nissaga de banquers). Segurament moguts per la filosofia popularitzada per Alfonso Guerra, que d'això en sabia un fum, «qui es mou no ix a la foto», els sindicats CCOO i UGT, també hi estan a favor. A aquestes desercions històriques dels partidaris del mal menor, que a la que et descuides es gira en major, ja estem acostumats i no s'hi pot afegir gran cosa. Els llençols de militància i credibilitat que perden en cada bugada amb què apuntalen un règim hostil a la democràcia i als drets dels treballadors malament es deu compensar amb les subvencions, els alliberats (així se'n diu) i l'ocupació dels llocs d'influencers en què han convertit la pràctica sindical. Mut i callosa. Per veïnatge em preocupa més el paper assignat o assumit en aquesta comèdia per Compromís i el seu diputat Joan Baldoví, que ja ha mogut una resposta organitzada per part de destacats afiliats del partit valencianista. El suport infal·lible que aquesta formació està brindant a Pedro Sánchez (en aquesta ocasió via Yolanda Díaz) no sembla revertir en cap millora palpable per al País Valencià. Els dubtes d'última hora de dos diputats d'UPN podrien comprometre l'aprovació d'una reforma sobre la qual el més suau que he sentit dir és que emblanquina el projecte vigent aprovat en l'època de Rajoy. Llecs en la matèria que ens ocupa i en els envitricollats laberints de la lletra petita i la legalitis, seguirem el bon consell fusterià: «Fieu-vos més dels banderers que no dels colors». Darrere dels banderers de la COPE i els bisbes, de la banca dels beneficis siderals, de la FAES i de les JONS i Ciutadans, entre més espècimens, quina causa es pot defensar per als treballadors que no siga espúria? No sembla sinó que Compromís, una vegada més, s'ha equivocat de bandera i de bàndol. De què serveix remenar les cireres si sempre els les donen als mateixos? Salvarà Yolanda Díaz els mobles d'una legislatura que passa sense pena ni glòria per al «govern més esquerrà de la història»?

Lluny de Madrid i les innòcues reformes que justifiquen el sou d'un ministre (en aquest cas ministra), sobre Catalunya plana de nou una greu amenaça que ens afecta a tots: la Junta Electoral Central ordena retirar l'acta al diputat de la CUP Pau Juvillà, com abans al president Torra, destituït pel dit inquisidor del mateix òrgan burocràtic i pel mateix delicte. Pancartes i llaços grocs són armes poderoses que l'Estat, a través d'aquests subalterns de la JEC i si cal amb l'empenta del Tribunal Suprem o del que siga menester, fa mans i mànegues per combatre. Si llavors el President del Parlament, Roger Torrent, va acatar l'ordre sense parpellejar, més fotut ho té Laura Borràs amb el que de moment només és un ajornament que ha suspès les activitats de la Cambra. En joc hi ha la plena sobirania dels representants de la voluntat popular, com ampul·losament s'afirma en les constitucions democràtiques a propòsit dels parlaments. Però la història i l'article 155 demostren a bastament que Espanya és marxista: té uns principis que quan no li agraden pot canviar-los en un tres i no res per uns altres de ben diferents, de les garanties a la llibertat d'expressió a la censura pura i dura i la persecució legal, per exemple. Acceptar que la JEC pose i lleve diputats a conveniència, en la seua guerra declarada contra l'independentisme, és probablement una línia tan roja com passar-se la immersió lingüística i el sistema educatiu de Catalunya per l'entrecuix. Però hi ha prou força i clarividència per resistir-s'hi i desobeir, que és l'única opció digna quan la llei i la trampa són manifestament injustes? O és que hem de passar-nos la vida reculant amb els mals menors, com proposa no poca gent entre el veïnat? No tardarem a saber-ho.

Article publicat en Nosaltres la Veu