Dimecres, 16 Febrer 2022 15:37

El basc i jo

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Encara que potser és veritat que dir jo ja és una redundància, una manera d'anomenar una realitat esmunyedissa però que al capdavall ens acompanya de principi a final, com una ombra.

O encara que, com deia un altre que va caure en el compte de la palmària evidència: «De tan obvi que no hi havia pensat mai: jo soc l'únic que m'anomene així». I malgrat, en fi, que redundància o evidència, qui sap si simple exageració, jo i el basc, o el basc i jo, com ens van ensenyar de xicotets, sempre anteposant les altres coses i les altres persones a un mateix, per educació, deien, per deferència, per elegància. Jo doncs, aproximadament l'individu de la foto que us mira des del capitell d'aquesta columna i que, des d'on ara soc, no puc veure, i el basc, la llengua dels bascos, l'èuscar. Quan va es va despertar en mi l'interès per aquesta llengua sense filiació coneguda o reconeguda (perquè això de l'origen sona a conte bíblic), aquest illot únic en el complex mar lingüístic d'Europa i del món? Per què m'hi vaig encaminar? ¿Potser des que encara un xiquet m'impressionà el crit raimonià de Tots els colors del verd de la seua famosa, breu i corprenedora cançó de 1971 El País Basc, aquell dolor tan arrelat, aquell fort gora, gora que s'enlairava contra totes les malvestats, el verd i l'aigua pertot i un sol tímid barallant-se amb aquell cel de plom? ¿La gravació clandestina que el pare tenia a casa i en què se sentia els presos i el públic cantar a cor l'Eusko Gudariak desafiant el tribunal franquista del Procés de Burgos? ¿La primera vegada que vaig sentir dos homes cofats amb txapela i amb tots els atributs físics del tòpic antropològic parlant en èuscar al carrer, a Irun, l'any 1979? ¿O més tard, en el meu exili militar a Badajoz, amb el tracte directe amb parlants bascos (euskaldunak), que me'n van ensenyar alguna paraula, i amb els quals vaig aprendre, per exemple, que el nom de la llengua és part indissoluble de l'arrel que també defineix el país, l'ésser basc, eusko? Un, doncs, pot ser basc per vocació, per residència, políticament, civilment, però només serà euskaldun (l'èuscar no distingeix gènere excepte en algunes paraules de lexema diferent, com nosaltres home/dona, pare/mare, etc.) en la mesura que coneix i comparteix l'euskara. Aplicat això al nostre cas, seria balder així dir-nos valencianoparlants o catalanoparlants per simple redundància. Imagineu quines implicacions això tindria. ¿Degué prosperar aquesta estima envers el basc, que moltes vegades visc com un amor impossible, mentre escoltava el Txoria txori cantat per Agustin Mendiola, company d'anhels i patiments allà a Extremadura? ¿Quina poesia profunda, de bellesa tel·lúrica, m'arribava amb les paraules que el poeta Joxean Artze escrigué en 1957 i amb les quals Mikel Laboa compongué la cançó més universal del repertori basc en 1968? Perquè també nosaltres estàvem tancats en aquella gàbia del Castilla 16 al final d'un règim autoritari i militarista que encara no s'ha acabat i hauríem volgut que algú tan noble com el protagonista de la cançó de Laboa, per amor, no hagués volgut tallar-nos les ales, a nosaltres, que també érem ocells. Potser em ve de tot això plegat, dels viatges incomptables a Euskal Herria dels darrers anys, de perdre'ns pels seus racons més recòndits, de recórrer en bicicleta els encontorns de Lekeitio, Gernika o la vall del Bidasoa, de tornar sempre a Donostia, d'haver admirat l'úlima transformació radical de Bilbo. El cas és que un bon dia vam veure que es feien classes d'èuscar a l'antic Racó de la Corbella del carrer Maldonado de València i ens hi vam apuntar. Llavors vam conèixer part de la diàspora basca de la nostra ciutat, refosa ara en Laurak Bat Euskal Etxea, una entitat que té la seu al cèntric carrer Peu de la Creu, a tocar del Mercat Central.

Aprendre basc és per a mi com agranar fulles en dia ventós: quan ja en tens el muntonet fet, un vent traïdor pega un bufit i te l'escampa. Vivint en un context no basc i sent sord com un cudol, els coneixements gramaticals, la perícia amb els diccionaris i fins la sensibilitat poètica hi compten ben poc. Sísif i jo (ell) arrosseguem similar pedra, només que en el meu cas no estic obligat a pujar cap muntanya i ho faig a la manera ovidiana, perquè vull, ja dic, per culpa d'una atracció crescuda amb temps i estima. No me'n puc queixar, doncs, encara que els meus «avanços» en el domini del basc unificat o estàndard (l'euskara batua) siguen tan lents i incerts que encara no em permeten després de tants anys més que balbucejar el remot idioma, com un «alfabet fosforescent de pedres». A fi de comptes, un dels esports més populars dels bascos és el dels harrijasotzaileak o alçadadors de pedres, i si no per la força física, per la voluntat que hi pose (dispersa i oscil·lant entre altres mil quefers, aficions i urgències), em faig la il·lusió que m'assemble a aquells forçuts. No caurem en la ximpleria de liquidar la qüestió apel·lant a la dificultat del basc, que t'obliga a remoure tota la matèria grisa verbal de dalt a baix i d'un costat a l'altre sense parar, perquè totes les llengües són igualment fàcils (per als seus usuaris) i difícils (per al qui les desconeixen). Potser és també que trobe en les coses basques tot allò que als valencians ens manca i a la inversa que, amb tota la gosadia del món d'una persona que no parla l'èuscar (no l'acaba de parlar amb una certa fluïdesa, vaja), vaig traduir en 2019 poemes de quatre poetes bascos, Felipe Juaristi, Juan Ramon Makuso, Pello Otxoteko i Aritz Gorrotxategi, que han convergit ara en el llibre Muga, publicat gràcies a un editor tan agosarat en el seu terreny com jo en el meu, Josep Martínez de Pruna/Edicions del Buc. Els horitzons, doncs, que són tan oberts i infinits, com això del basc, alimentaran sempre la meua dèria per navegar i la meua passió pels ponts, com el que humilment ara hem estès amb aquest llibre entre el País Valencià i Euskal Herria, i viceversa.