Dilluns, 28 Febrer 2022 13:52

Les Alfàbegues

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Una guerra minúscula en expansió, la dels patis i aules de les escoles, la dels barris més maltractats per les successives crisis, la dels graners de vots que alimenten la intolerància i la violència contra qualsevol mena d'heterodòxia.

Enquistat en les més altes instàncies de l'Estat, pol·len que s'escampa des dels jardins ben regats de les urbanitzacions i barris pijos, en l'exèrcit, la judicatura, entre tertulians que viuen de l'escàndol, la verborrea malcarada i la lletra grossa, en la premsa més castissa de l'eterna caverna, en el cap de trons de la monarquia, en la saba de les dretes centrals, en la jerarquia eclesiàstica i les sagristies, en el patriotisme espanyol multicolor, el feixisme de mil cares. Què esperàvem que passés amb la tintura superficial amb què vam envernissar la democràcia? Com esperàvem que hi reaccionassen els més vulnerables de la tribu, adolescents entretinguts amb paradisos virtuals i perspectives de misèria, amb la política feta espectacle i coartada per al robatori? Davant la falta de respostes, creix la urgència per veure simplificades les coses i agafar-se al ferro roent dels qui sempre disposen de manuals d'ús falsificats i venen bíblies de l'absolut per dominar el corral aprofitant el buit que deixen la cultura i el pensament convertits en articles de luxe, bagatel·les per als últims minuts del telenotícies. Seduïts pels cants de sirena, joves de l'institut Les Alfàbegues de Bétera van agredir un professor del centre perquè vivia i expressava amb normalitat la seua identitat, que no agrada a aquests mascles ferotges. I ho van fer enarborant banderes d'Espanya, veges, perquè després diguen que aquests símbols són draps sense valor, perquè si ho fossen a ningú se li acudiria embolcallar-s'hi per violentar els altres en nom d'una pàtria. Aquests joves de les banderes són cadells feixistes tal volta sense saber-ho i juguen a la guerra imitant aquells que tiren pel dret obrint-se pas a hòsties, sectaris d'un feixisme latent o sorollós que creix com els bolets en els terrenys desertitzats de la banalitat, els horitzons fatus del consum i el campe qui puga. No és nou però es multiplica fàcilment en els erms que llaura l'absència d'ideologia i consciència solidària. No és nou, són rebrots de les llopades que violen dones o s'alimenten de la testosterona mental d'alguns gimnasos. No és nou i sí encara minoritari, malgrat tot, i cal com a Benimaclet, com a Pego, fer-hi front, i despullar-lo a l'escola, com es fa cada dia, com segur que s'ha fet també a Les Alfàbegues. Cal, sobretot, tallar el cordó umbilical que alimenta, protegeix i blanqueja el fexisme de més alta o més baixa intensitat, cal denunciar la complicitat i identificació amb els violents que tan sovint practiquen les forces policials, cal denunciar la connexió entre espanyolisme i feixisme i qualsevol nacionalisme que pretenga subordinar i espoliar els altres, que pretenga reduir la riquesa dels matisos d'una realitat polièdrica i escàpola als motles de la pròpia ideologia. Cal sobretot oferir i estimular alternatives vives a tant d'adolescent enlluernat pels neons d'una societat embadalida i poregosa, embrutida pel mercantilisme, dominada per les màquines d'un poder cada vegada més al·lèrgic als principis de la democràcia. Cal parar-los els peus, a ells i als qui hi flirtegen en busca del vot ingenu. Els del trist episodi de Les Alfàbegues, la minúscula guerra que de tant en tant s'esbomba ací i allà i se n'ix de mare i que és en la majoria dels casos invisible als ulls de les càmeres, aquests joves mimètics són a fi de comptes la carn de canó necessària d'una guerra que es lliura en escenaris molt més amplis i molt més foscos. I és ací on cal dirigir els focus, per atacar les causes i evitar-ne els efectes, observar la lluna, no el dit que l'assenyala, denunciar els amos dels gossos més que no pas els gossos i les seues, tristes i doloroses, mossegades.

Article publicat en Nosaltres la Veu