Dilluns, 07 Març 2022 23:10

Amb Ucraïna

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló

Avui fa una setmana de la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus i, en conseqüència, de l'inici d'una guerra que ja s'ha cobrat 2.000 morts civils i no sabem quants militars d'una banda i l'altra i ha provocat l'èxode de més d'un milió de persones d'un país que resisteix sota les bombes.

Com sabem, la informació veraç és la primera víctima de qualsevol guerra, més encara en una de comandada per un personatge de la talla de Putin i els seus oligarques. Sota el rètol top secret o secret de guerra solen amagar-se informacions que detallen les més abjectes i execrables violacions de drets i llibertats. La guerra de Putin no podia ser-ne una excepció. Entre altres coses, i segons els experts analistes, perquè el que semblava un senzill passeig militar (operació en diu la propaganda; la paraula guerra està prohibida) es complica més del compte gràcies a la tossuda defensa ucraïnesa. Cada cadàver de soldat rus que siga entaforat dins d'un d'aquells plàstics sinistres i retornat en l'últim viatge a la mare pàtria, serà una raó més contra el poder agressiu i suïcida del tirà. L'oposició a aquesta guerra, que és alhora contra els que l'han iniciada, està trobant entre els ciutadans russos més i més partidaris, que després de cada manifestació són detinguts per milers. La història, siga com siga, té una tendència malaltissa a repetir-se en els seus aspectes més terribles i ja tenim de nou la guerra bestial al cor d'Europa, o més exactament, a la baula entre Europa i Rússia, un immens imperi hereu de l'estalinisme i el tsarisme, tan semblants entre ells, que, incapaç d'aconseguir uns mínims democràtics per a la seua gent, creu que amb la mateixa facilitat amb què obri i tanca l'aixeta dels seus gaseoductes pot imposar la voluntat dels seus mandarins per la força de les armes. Tot això –i intoxicacions de la propaganda de guerra a banda, que en el cas de Putin no es poden distingir de la propaganda de temps de pau– fa gairebé impossible l'equidistància que alguns pretenen. Per començar, els qui sens dubte amb la millor de les voluntats han desempolsegat els vells cartells del «No a la guerra» i reparteixen responsabilitats a una banda i l'altra. Contra l'OTAN i pel desarmament, pel reforçament de les lleis i les institucions internacionals i una cultura de la pau, per les vies del diàleg i la diplomàcia, podíem haver-nos manifestat ahir i cada dia, cada vegada que es disparen les alarmes i cauen les bombes, però ara hi ha una massacre en marxa sobre un poble que té dret a defensar-se i que no pot fer més que defensar-se. Tots som partidaris de la pau –i del feminisme, i de l'ecologisme i de parlar bé perquè, com feia el vell acudit, «parlar bé no costa una puta merda»– però avui a Ucraïna, com ahir a Bòsnia, com despús-ahir al Vietnam o ara mateix al Kurdistan o Palestina, hi ha agressors i agredits, botxins i víctimes, atacants i defensors. Les excuses de Putin, que ja fa molts anys que colpeja els tam-tams de la guerra d'ara, i que té els tristos precedents d'Afganistan, Txetxènia o Geòrgia, sobre l'espai de seguretat i la defensa de la població russòfona enllà de les fronteres reconegudes, recorden molt les esgrimides per Hitler a la II Guerra Mundial. Què pot témer al capdavall el país que emmagatzema l'arsenal nuclear més gran del món? Sent amenaçat un sistema social que només és la versió més bèstia del capitalisme que la retòrica de l'antiga URSS combatia? Són de veritat els drets de la població d'origen rus, que denuncia sense buscar amb el seu poder de vet a l'ONU la protecció internacional, el que realment li interessa? No són els propis fantasmes, els personals i els històrics i nacionals de Rússia, la veritable amenaça, la por a perdre una engruna dels privilegis per a l'oligarquia que atorga un poder omnímode? Què importen les envitricollades explicacions geopolítiques amb què alguns pretenen alliçonar-nos sobre les causes del conflicte al costat de les evidències sagnants de l'ètica política i el patiment de milions i milions de persones? De què serveix justificar amb els errors del passat i els greuges pendents les injustícies que ara es cometen. Per això l'eteri «No a la guerra» em sembla avui poc més que una postura per eixir del pas, alimentada per la fidelitat a alineaments ja periclitats, conservats en el formol ideològic de la lògica dels blocs de la guerra freda. Sobretot des de la memòria històrica del que significà el cèlebre Pacte de No Intervenció de les potències europees durant la Guerra d'Espanya. En la bancada contrària, els prejudicis equivalents de la russofòbia eterna de la dreta, que en bona lògica hauria de veure en Putin un model tan pròxim i no el vell comunista que no és ni ha estat mai (si no és que per tal entenem els zelosos funcionaris de l'antiga KGB o el jerarques del PCUS). Europa necessita refermar les seues contrabalances en un món que ara discorre a la vora de l'abisme nuclear, necessita oposar a les inèrcies embogides de l'autoritarisme els valors de la democràcia i la justícia social, la llibertat i els drets humans, tot allò per què el poble ucraïnès va lluitar en 2004 i en 2014 i ara defensa, el seu dret col·lectiu a decidir el propi camí. En base a aquests valors de nou amenaçats des de Rússia, a Hongria i Polònia o a la mateixa Espanya, cal trobar un sistema de defensa paneuropeu que supere la lògica imperialista de l'OTAN. Però cal sobretot estar amb el poble d'Ucraïna, per la pau i les vies diplomàtiques i del diàleg, pel dret d'autodeterminació dels pobles.