Dilluns, 07 Març 2022 23:12

David contra Goliat o la paranoia dels polítics russos

Escrit per Joaquim Meneu

Alguna cosa ha quedat en la mentalitat russa de les invasions mongols que van patir al llarg de la Baixa Edat Mitjana. L’expansionisme rus cap a l’est a partir del segle XVI es pot interpretar en vistes a evitar noves incursions des de l’Àsia central.

Fent un salt al segle XX hem de referir-nos a tres invasions «defensives» soviètiques:

- 1939: Finlàndia. El govern de Moscou exigeix al d’Hèlsinki poder controlar la frontera perquè considera que està massa prop de Leningrad, a tir d’artilleria, i això sense haver rebut cap amenaça finesa. Com és lògic el país escandinau no accepta, o més ben dit, proposa que el control siga recíproc. S’inicia la guerra i, igual que ara, tot l’occident democràtic expressa la seua simpatia per Finlàndia, sense arribar a enviar tropes. En una primera fase l’exèrcit soviètic és derrotat, però al final la major potència russa s’imposa i en les converses de pau els finlandesos es veuen obligats a cedir territori, el qual a dia de hui no han pogut recuperar.

- 1956: Hongria. La desviació de l’ortodòxia comunista del país magiar és esclafada per les armes. Els hongaresos oposen resistència i el bany de sang és inevitable, com també l’onada de refugiats. Ací arriben futbolistes i humoristes que encara eren populars els últims anys del franquisme.

- 1968: Txecoslovàquia. Primavera de Praga o socialisme de rostre humà. Els mandataris de la URSS no volgueren saber res d’experiments i la resposta foren els tancs. Després del que havia passat a Hongria, els txecs van triar l’opció més sensata: evitar l’enfrontament armat. Encara era jo un xiquet i se’m va quedar gravada aquella imatge d’activistes txecs tractant de convèncer amb paraules les tripulacions dels blindats soviètics i boques de canó plenes de flors.

Una part de la societat russa ha quedat instal·lada en les prevencions davant l’enemic. Si en una època el mal venia de Genguis Khan, ara és Occident. És veritat que des d’esta part del continent alguna cosa hauríem pogut fer millor els anys de la transició de l’economia de l’Europa oriental, però això no justifica la reacció actual del president de Rússia. Ucraïna no és part integrant de Rússia: les nacionalitats es fan i es desfan i des de l’Edat Mitjana no es pot parlar d’una identitat comuna de russos i ucraïnesos.

Com a part de la solució del conflicte podria fer-se una correcció de fronteres, en els dos sentits, i implantar una administració internacional a Crimea, bé per part del Consell d’Europa o de l’ONU. Solucions que ja vaig presentar el 2017 a les Jornades de reflexió política i jurídica Els valencians, poble d’Europa, celebrades a la Facultat de Dret de València.

Als estats «democràtics» d’Europa també se’ls ha de retraure que ara siguen tan solidaris amb Ucraïna i als anys 80 no digueren res sobre la situació d’opressió que patia el país. A l’altra cara de la moneda recorde ara dos testimonis de casa nostra: declaracions de l’Àngel Colom a favor d’Ucraïna i el llibre de Vicent Partal Els nacionalistes a la URSS. Gràcies als dos!

El que no pot fer l’Europa occidental és estar canviant de criteri segons la conveniència dels seus dirigents. Al final de la I Guerra Mundial la voluntat de les col·lectivitats era el que estava de moda: es van organitzar referèndums oficials i oficiosos, i les fronteres van canviar, amb l’aparició de nous estats a tort i dret. Un segle després en canvi és per a ells el dogma suprem la conservació de les fronteres. Senyors d’Europa!, recuperen les bones pràctiques i propicien plebiscits de nord a sud i d’est a oest, Catalunya inclosa.