Dimarts, 29 Març 2022 14:18

El paper d’Europa a Ucraïna. Maleït paper!

Escrit per Antoni Infante

"Els grans monopolis mediàtics alineats amb els governs i els estats han marcat amb tanta força la línia argumental a seguir que eixir-se del guió suposava immediatament situar-se a favor de la guerra, la invasió, Rússia, Putin, Stalin"

Molts han estat aquestes setmanes els articles i opinions emeses sobre la guerra i la invasió russa d’Ucraïna. Moltes d’elles, segurament la majoria, prenent partit a favor d’uns o uns altres. Des dels països de la tríada imperialista, EUA, Europa i Japó, aclaparadorament per a condemnar la invasió i demonitzar Rússia i sobretot Putin, per així amagar millor la russofòbia, tan latentment omnipresent com públicament negada. Des de la resta del món (gairebé el 80% de la població) molt majoritàriament la condemna és contra la guerra i contra l’OTAN, els EUA i la UE.

Del País Valencià estant, com segurament des de la resta d’Europa exceptuant tal vegada Sèrbia i poc més, els grans monopolis mediàtics alineats amb els governs i els estats han marcat amb tanta força la línia argumental a seguir que eixir-se del guió suposava immediatament situar-se a favor de la guerra, la invasió, Rússia, Putin, Stalin, el Patriarca de l’Església ortodoxa i tutti quanti. Els monopolis han gaudit recentment d’un entrenament intensiu de manipulació extrema, de dos anys estigmatitzant sense fissures com a negacionistes a qualsevol que s’atrevira a qüestionar, ni que fos parcialment, l’estratègia dictada pel capital i les farmacèutiques en el tema de la COVID. No calia deixar espai per a cap reflexió o matís, ara tampoc. Intentar analitzar els marcs geopolítics i les causes profundes per a poder esbrinar els possibles desenvolupaments dels fets, l’immediat futur i, sobretot, per mirar de pensar per on haurien d’anar les possibles intervencions populars contra la guerra, ha estat vist i desqualificat com un sacrilegi.

Que no ha estat només una percepció personal, ho va confirmar una entrevista al nord-americà Noam Chomsky, un dels intel·lectuals més respectats i compromesos amb les majories socials, i que ha hagut de navegar sempre a contracorrent de l’establishment. En l’entrevista, traduïda i difosa per Octuvre.cat, després de condemnar amb total rotunditat la invasió, va dir immediatament, amb exquisida elegància però també amb molta fermesa que: “La riuada d’invectives pot ser correcta, però potser es podrien considerar altres possibilitats”. Arribats a aquest punt, vull fer esment a dos articles de Xavier Oca, amb els quals coincidesc plenament. El primer el va publicar el 28 de gener: Contra la guerra i els seus apòstols… NO A L’OTAN!, gairebé un mes abans de la invasió i quan era molt evident que els únics que podien evitar-la eren els que estaven creant les condicions necessàries per a fer-la realitat. Ho va recordar Rafael Poch en aquest article a ctxt “Accediendo al más que razonable catálogo presentado por Moscú a EE.UU. y la OTAN el 17 de diciembre, la guerra podía haberse evitado“. Convé recordar que a la península europea i en l’àmbit geoestratègic l’OTAN i la UE són dues cares de la mateixa moneda: els instruments militars i polítics del capital, i totes dues supeditades als interessos nord-americans. Això sí, revestits de proclames i declaracions humanitaristes i en nom de la llibertat (del capital) i la democràcia (liberal).

El segon article de Xavier Oca és només de fa uns dies, Contra les guerres, els imperis i els feixismes! i conté una frase que cal emmarcar perquè representa tot un “nou” marc conceptual del conflicte a Ucraïna: “On és doncs, el bàndol demòcrata? Resposta: no hi és, no el busqueu. Com hem dit abans, aquesta és una guerra entre imperis, per als quals la democràcia real és una nosa”Per si restava cap dubte de com entenen la democràcia els “nostres” oligarques, aquest cap de setmana passat hem tingut un parell d’exemples paradigmàtics. D’una banda, la nova traïció del govern espanyol al poble sahrauí i, d’altra, el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha anunciat que suspenia l’activitat d’onze partits de l’oposició mentre durés la llei marcial, i caldria recordar que ja hi havia d’altres partits, com el comunista, que feia temps que estava il·legalitzat. Tot plegat en nom de la democràcia. Sembla sensat pensar que totes dues decisions s’han pres seguint les directrius o almenys comptant amb el vistiplau de Washington. 

Per a mirar d’entendre el paper de la Unió Europea en aquest conflicte, crec que és útil fer unes pinzellades sobre com s’entén la democràcia a dins la UE: hi ha una consideració generalitzada que accepta de manera molt acrítica que la Unió Europea és un espai de llibertat, democràcia i prosperitat econòmica. Però és una consideració basada fonamentalment en la ideològica, parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada per les agències del capital. Si mirem la realitat sense la bena ideològica als ulls, podem comprovar com la Unió Europea ha estat un espai de llibertats formals, guanyades pel resultat de la II Guerra Mundial i les lluites populars. Així i tot, especialment des dels anys vuitanta, aquestes llibertats s’han anat fent cada vegada més esquifides i precàries, molt condicionades per la precarietat econòmica i social i amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se arreu amb tota mena d’excuses, per al control de la població.

Tanmateix, cal reconéixer, però que Europa ha sigut un dels espais regionals on més havien avançat les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Això, a més de ser una veritat històrica, és un fet que cal reivindicar perquè han estat les lluites populars les que ho van fer possible. Només cal tenir present el que van suposar les revolucions anglesa, francesa, l’europea de 1848, la Comuna de París de 1871, la russa de 1905, la soviètica de 1917, l’antifeixista i revolucionaria a l’estat espanyol de 1936-39, i com no, la lluita contra el nazisme i el feixisme… Sovint oblidem que la democràcia que tenim és el resultat en el moment present d’avanços i retrocessos fruit de la lluita dels pobles i les reaccions de les oligarquies.

Precisament ha estat la Unió Europea com a estructura jurídica i política la que ha anat treballant per reduir eixos espais de llibertat i democràcia a Europa, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats  –errada conceptual del sobiranisme postmodern– sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució molt restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en referèndums en diversos països, va aprovar el fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.

Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer, i la que en nom dels mercats –eufemisme darrere del qual només està el capital i les seues agències— va elaborant plans i més plans per anar desmantellant les conquestes socials que van donar nom a l’estat de benestar.

Com a actor internacional sempre supeditat als interessos dels EUA, la UE ha participat i participa per activa i per passiva en diverses guerres del nord d’Àfrica, el Sahel i l’Orient Mitjà i no precisament per defensar els pobles o les democràcies, sinó aliada a les monarquies i les tiranies més reaccionaries, i que té com a socis preferents els estats d’Israel (recordem que va ser França qui va facilitar-li la tecnologia per a les bombes nuclears), que manté una guerra genocida contra el poble palestí, i de Turquia, capaç d’arrasar ciutats kurdes mentre fa de gendarme a les fronteres amb el sud global, complint el mandat de la Unió Europea per regular les migracions en funció exclusivament de les necessitats de mà d’obra del capital.

Quant a la prosperitat econòmica, certament, molta gent té la foto fixa de la prosperitat econòmica europea de dècades passades i, sobretot, de comparar-les amb l’Estat espanyol o amb els països que han patit el colonialisme; però si en lloc de mirar la foto fixa mirem la recent història europea com si es tractés d’un vídeo, podríem comprovar com no anem a millor, sinó a pitjor… Per a la majoria, i molt especialment per a la majoria dels països de la perifèria europea. No podem oblidar que un dels fonaments de la Unió Europea és la divisió internacional del treball que condemna a la “terciarització” en bona part del nostre territori.

Ha estat aquesta política cegament fidel als interessos del capital que opera a l’àmbit europeu la que més ha pressionat perquè la UE s’expandira cap a l’est a la recerca i control de matèries primeres i de mercats. Fou aquest objectiu el que va fer que els (ir)responsables polítics europeus exigiren a Ucraïna que havia de trencar els acords de cooperació econòmica amb Rússia, prometent-li, falsament, que podria entrar a la UE i que l’OTAN faria de “cosí de zumosol” enfront de Rússia, com ja havien assajat amb tant d’èxit amb els bombardejos a Sèrbia. Va ser la UE la que va donar cobertura ideològica al colp d’estat del 2014 –dirigit per les agències nord-americanes com es mostra amb claredat //odysee.com/@Bitraciumchannel:6/Ucrania-en-llamas,-un-documental-de-Oliver-Stone:e" rel="nofollow" style="-webkit-font-smoothing: antialiased; color: rgb(95, 73, 206) !important; text-decoration: none; font-weight: 500;">el documental del cineasta Oliver Stone– i la que des d’aleshores havia deixat de mirar el que passava als territoris del Donbass on s’havien realitzat referèndums d’autodeterminació per a separar-se de la Ucraïna del colp d’estat. Ha estat de nou la UE la que s’ha plegat als interessos econòmics dels EUA, que exigia que deixaren de comprar el gas i altres productes a Rússia perquè els comparen als seus monopolis. 

Els pobles d’Europa tenim alguna cosa més urgent i important que fer de carn de canó d’uns interessos que no són els nostres. Sembla que som de nou al 1914 quan la socialdemocràcia europea va trair-se a si mateixa i els interessos populars, quan va avalar els pressupostos de guerra als seus respectius parlaments. Hui, quan bona part de l’opinió publicada i dels partits polítics d'”esquerra” és deutora de la ideologia socialdemòcrata que a poc a poc ha anat assumint tots els marcs conceptuals del neoliberalisme, es mostra incapaç de fer una anàlisi seriosa del que passa a Europa i del que passa amb la invasió a Ucraïna, alhora que deixa el camp interpretatiu captiu dels discursos populistes d’extrema dreta. Però que la socialdemocràcia haja oblidat els seus orígens o que l’extrema dreta o populistes de tota mena estiguen aprofitant-se del buit, no justifica que les classes populars hàgem de “combregar amb rodes de molí” i acceptar una UE i una OTAN dissenyades, construïdes i desenvolupades per i al servei del capital. Necessitem una Europa dels pobles, contra la guerra i les tiranies, i no al servei del capital. Necessitem que Europa dedique els seus esforços polítics i diplomàtics per impulsar una desescalada real que facilite l’entesa necessària per a posar fi a la guerra, a les guerres!