Dimarts, 10 Maig 2022 23:30

Tres pinzellades grosses, sobre el passat, present i futur del País Valencià

Escrit per Antoni Infante
Antoni Infante Antoni Infante

D’on venim?

Entendre el País Valencià actual, amb els seus atzucacs i les seues potencialitats, passa segurament per superar tota mena de simplificacions –algunes amb voluntat colonial i d’altres excessivament primàries– que no expliquen, entre altres moltes qüestions, que la conquesta catalanoaragonesa del segle xiii no es va fer sobre un territori erm i deshabitat, sinó sobre unes poblacions i una cultura andalusina resultades de la fusió durant segles de poblacions que havien anat hibridant-se a partir d’ibers, romans, visigots, jueus, àrabs i amazics. El resultat havia estat, segons l’historiador i hispanista Pierre Guichard, una societat «no-feudal», per «l’absència de senyors extractors de renda». La propietat de la terra i dels mitjans de producció eren en la seua quasi totalitat del poble. Segles després de la conquesta cristiana, les terres valencianes encara eren, fins a la seua expulsió, el territori de major concentració de població morisca de tota la península Ibèrica.

Tot i la conquesta, la feudalització i el desplaçament d’aquests pobladors des de les millors terres de les planures litorals, als terrenys més hostils de les muntanyes i el secà, i, segles després, amb l’expulsió total, aquesta cultura preexistent va sobreviure; primer en la macrotoponímia de pobles, viles, alqueries, etc. I, encara més, en la microtoponímia de barrancs, torrents, serres, penya-segats, etc. Després, i molt especialment, en la forma de treballar la terra. Com ens recorda el periodista i documentalista David Segarra, el rei Jaume I va deixar escrit en els Furs que la gestió del regadiu dels llauradors es mantindria «com en temps de sarraïns».

Amb la conquesta cristiana, el prestigi del català com a llengua de l’elit conqueridora va estar capaç d’imposar-se i d’homogeneïtzar l’allau de les onades repobladores que van constituir la base social de l’antic Regne Valencià. Des d’aquest punt de vista, podem afirmar la catalanitat del País Valencià, però el model social acabaria imposant unes singularitats que avui és absurd amagar, quan a més, ben gestionades, podrien ser ben enriquidores.

Seguint l’historiador Antoni Furió i altres autors, podem dir que la complexitat de la conquesta del que va ser el Regne de València, amb un conflicte de més de cent anys entre la corona del casal de Barcelona i la noblesa aragonesa, va donar lloc a un regne valencià culturalment i lingüísticament català, però socialment híbrid, amb una major preeminència del règim feudal i del poder nobiliari. En aquest model està la gènesi de bona part dels nostres problemes lingüístics i de la nostra singularitat nacional.

Històricament hem tingut, doncs, una major excisió nacional de les classes socials, que faria que la classe dirigent valenciana fos, des del quatre-cents, i molt especialment des de les Germanies, menys fidel a la llengua i cultura pròpia, a les formes pactistes de fer i molt més procliu a l’acceptació de les monarquies castellanes primer, de l’estat centralista Borbó després i del procés constitutiu de l’Espanya actual des del segle xix.

A més a més, fa tres-cents quinze anys vam patir un esdeveniment negatiu importantíssim i qualitativament diferent de la resta dels Països Catalans. Al País Valencià, la guerra de Successió i entre potències europees va tindre unes característiques més acusades de guerra civil i la vam perdre com a poble valencià, com ja havíem perdut la guerra de les Germanies. Destacaré tres conseqüències de gran abast que formen part del que podem anomenar la nostra anomalia nacional: la definitiva escissió nacional, cultural, lingüística, a més del model social entre l’oligarquia i el poble; la imposició més prussiana que jacobina del model castellà i protoespanyol (centralista, militaritzat i reaccionari); i la impossibilitat de poder modular a casa nostra el capitalisme com a sistema econòmic emergent en l’àmbit mundial. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu, la nostra economia sempre ha sigut dissenyada des de l’Estat (com a garant dels interessos del capital), i com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.

On som?

Al País Valencià des de l’any 1996 fins al 2015 la dreta va tindre majoria absoluta a les Corts i al govern de la Generalitat. Els primers quatre anys el PP conjuntament amb Unió Valenciana, posteriorment amb majoria absoluta del PP. Prèviament, ja hi havia aquesta majoria de dretes espanyolista als principals ajuntaments del País i a les Diputacions.

En el 2015 va haver-hi un canvi molt important. Es va fer fora el PP i va començar un nou govern progressista anomenat «govern del Botànic». Els resultats, quatre anys més tard, a les eleccions del 2019, van ser: PSPV-PSOE amb prop del 24% dels vots. Compromís va aconseguir prop del 17% dels vots. Podem/Podemos amb el 8% dels vots. Aquests tres partits conformen govern i la majoria a les Corts valencianes.

En l’oposició hi ha: PP, amb prop del 19% dels vots; Vox, amb el 10,44% dels vots, i Cs, amb el 17,45% dels vots. D’altra banda, ERPV va tindre el 0,19%, menys de 5 mil vots i no té representació a les Corts.

Els resultats electorals són només una fotografia fixa d’una part de la realitat, però molt rellevant. Tanmateix, els resultats electorals i la política que es desprén no expliquen tot el que és ara mateix el País Valencià. Per exemple:

Les bases del PSPV no van acceptar que el partit canviés les seues sigles per eliminar el concepte PV, i ara des de la presidència de la Generalitat Valenciana s’ha vist forçat a ser la branca territorial més federalista del PSOE i, amb les seues propostes, ha legitimat en part les reivindicacions històriques sobre l’infrafinançament, les infrainversions, l’exigència de la gestió pròpia de la xarxa ferroviària de rodalia, etc., forçant la resta de partits a posicionar-se.

Compromís, malgrat bolcar-se fonamentalment en la gestió de les àrees que governa i oblidar-se de la reconstrucció nacional, continua sent una força política d’obediència valenciana i ha d’amagar en cada campanya electoral i fer mil piruetes per justificar els acords i la seua participació en l’estratègia estatal dels partits de l’àmbit de Podemos o post-Podemos.

El PP es reivindica del valencianisme, certament un valencianisme molt sui generis, regionalista, espanyolista i secessionista lingüístic, però que malgrat les fortes pulsions per seguir el rastre del PP de Madrid, en molts aspectes necessita assemblar-se més al que ha estat fins ara el PP gallec i el seu espanyolisme disfressat de galleguisme. Les seues opcions per guanyar la Generalitat han passat sempre per incorporar un cert grau de valencianitat al seu programa. Ho va fer Zaplana, ho va mantenir Camps i ho intentarà Mazón. I si no incorpora aquestes dosis de valencianitat, difícilment serà president de la Generalitat.

Què vol dir tot això?: Doncs que per sota de moltes i diferents capes de regionalisme espanyolista, al País Valencià encara batega amb certa força un substrat de valencianitat que, si més no, encara condiciona i molt, tota la política valenciana.

Cap on anem?

És sobre aquest substrat amb el qual hem d’interactuar amb la intel·ligència política més gran possible.

Això, entre altres qüestions, vol dir que no podem continuar actuant com si el País Valencià i els Països Catalans foren una realitat consolidada des de la qual partim, sinó que més aviat hauria de ser com l’objectiu al qual arribar. Si Catalunya ha avançat cap a la presa de consciència envers la necessitat de la independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera de l’etnicisme i la dels PPCC, sinó per oferir com a projecte democràtic i inclusiu, una República Catalana, plena de contingut social, feminista, ecologista, etc. Creguem que, almenys des del PV, hem de fer alguna cosa semblant: un projecte de País Valencià, des del País Valencià i des de la globalitat del País Valencià, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants.

Hi ha un mínim de tres ítems, sobre els quals hem d’operar si volem redreçar el present i el futur del País Valencià des de l’actual realitat de comunitat regional espanyola:

El primer és posar en evidència, davant la majoria del poble valencià, les polítiques sostingudes de colonialitat que practica l’Estat espanyol envers el PV. Unes polítiques de colonialitat que utilitza la participació valenciana en l’arquitectura jurídica espanyola, per amagar les polítiques extractives i d’espoli econòmic que ens imposa, i les polítiques de supremacisme cultural i d’anul·lació sistematitzada de la valencianitat.

El segon ítem, té a veure en la necessitat d’oferir com a projecte una alternativa política que garantisca la millora de les condicions i de vida i treball per a la majoria de la societat.

El tercer ítem té relació amb la necessitat de recobrar la fortalesa de la valencianitat i els seus vincles amb el conjunt de la catalanitat, garantint alhora el màxim respecte envers la diversitat idiomàtica i cultural de la nostra ciutadania.

Soc conscient que ara per ara pot ser difícil de visionar aquestes línies genèriques de treball com a factibles a curt termini. Tanmateix, però, igual que vam ser capaços de fer fora l’espanyolisme descarnat i corrupte del PP que havia manat en la major part de les nostres institucions, trobe que també hi ha prou de forces dins la societat valenciana per assolir aquestes fites. Ens hi juguem el futur.

Publicat en la revista del Centre de Cultura (www.centrelectura.cat)