Dimarts, 10 Maig 2022 22:00

Ens queda la paraula

Escrit per Manel Rodríguez-Castelló
Manel Rodríguez-Castelló Manel Rodríguez-Castelló

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit.

No ho dic com a constatació, en qualsevol cas innecessària, del pas del temps, sinó precisament per destacar la capacitat de resistència que alguns assenyalats pel dit de no sé quin déu hi oposen. Que la guerra estiga perduda de bestreta, que l'ombra sinistra acabe abatent-se sense remei sobre la darrera llum, no és motiu per desistir ni abaixar els braços a destemps. Són les Palabras para Julia, per exemple, amb el seu a pesar de los pesares que tan bé va saber expresar José Agustín Goytisolo i que ens retorna en algun llampec la càlida veu del trobador de vuitanta-set anys des de l'escenari de l'Olympia de València. És sobretot aquest Nos queda la palabra amb què Paco Ibáñez s'alça com un gegant de dignitat i persistència sobre les seues cames afeblides i el fil d'una veu d'alè esforçat, repetint com un eco les paraules de Blas de Otero convertides en un himne que ja travessa generacions i geografies per atènyer la immortalitat del cant universal. Paco Ibáñez ho sap, que és un símbol que s'aguanta en la memòria d'un públic fidel, en la irreductible dignitat de tots els perdedors que encara alcen el puny de l'esperança. Ho degué saber des del principi, des dels primers acords, des de la primera paraula que es va fer cançó, en el camí de l'exili, en el mas guipuscoà d'Apakintza, prop d'Andoain, on va créixer mentre al pare, de Paterna, el tenien pres als camps de concentració de Sant Cebrià del Rosselló i d'Argelès i la mare, basca, es guanyava la vida amb els altres tres fills a Donostia. És la mateixa fermesa amb què recorre a les anècdotes i ensenyances que salpebren els seus concerts avui dia, la facilitat amb què l'àngel negre de veu ja una mica clivellada i carrascosa (com l'Ovidi, un altre tità de la cançó, digué del seu poble) davalla de les altures de la melodia a la cordialitat planera i familiar amb què parla al seu públic, aquest amic coral i anònim que aplaudeix l'home mite que resisteix dempeus. En el tempo dels vuitanta-set el trobador s'aferra a l'eternitat de l'instant, la frugal filosofia del qui dia passa, i escurça les cançons que canta sense paperassa fent aquells equilibris entre oblit i memòria on s'arrecera la paraula. El que els anys no s'han endut és un olfacte polític molt fi, forjat en la seua negativa a rebre distincions i medalles. No hi ha qui li puga posar mordasses, Pegasus, ni lleis d'estrangeria. L'estilet de la seua ironia, que galopa sobre l'onada del temps, talla bé les cordes de totes les titelles: seguimos tocando el fondo. O entre els titubejos dels vells camarades que l'aclamen es posa al costat del poble d'Ucraïna, que compara als resistents republicans d'Espanya, denuncia el feixista de Putin i l'enganyifa del centralisme democràtic o es declara soldat de la causa independentista. Ens queda la paraula, sí, per molt que vulguen segrestar-la, enverinar-la, escamotejar-nos-la, la paraula que cal defensar amb ungles i dents, la llibertat amb què cal regar-la amorosidament com ho fa el Paco Ibáñez quan canta una cançó en èuscar o en el valencià de l'Horta («Jo tinc una barraca, bonica, morena»), l'últim trobador d'una Espanya que no pogué ser mai ni va poder-nos ser mai amiga lluny dels poetes, lluny de les veus irreductibles, lluny de la igualtat fraterna i llibertària que canta encara dempeus Paco Ibáñez.

Publicat en la Veu del País Valencià