Dilluns, 01 Agost 2022 10:30

Davant el caos polític, ens cal preparar la tardor, preparar el futur

Escrit per Antoni Infante

Escric aquestes ratlles mentre suportem una calor extrema, en uns dies on els termòmetres superen dia sí dia també les màximes habituals en aquestes contrades. Poques persones dubten ja que el caos climàtic és el resultat directe del capitalisme, un model econòmic, polític i social que està posant en risc el futur de la vida tal com la coneixem. Ja ho advertia Walter Benjamin: els progressos en el domini de la natura i en l’explotació de la natura, poden anar junts amb espantoses regressions de la societat.

Fa uns dies em va sobtar la contundència de l’ecòleg Fernando Valladares del CSIC espanyol, que, en un mitjà tan políticament conservador com és l’informatiu de TV1, ens va dir que “aquest estiu, tan calorós com és, possiblement serà dels més frescos que ens queda de vida… Hem ficat el canvi climàtic en una dinàmica exponencial”. En comentar la notícia en un parell de grups, les respostes apareixen confrontades entre aquelles persones que s’identifiquen, grosso modo, amb un “doncs a viure que són dos dies” i aquelles altres que intenten raonar en termes de “cal adaptar-se, resiliència, decreixement, canvi de model, estem fent tard, ull amb l’ecofeixisme…”. Una persona molt militant i compromesa amb el país i amb els sectors populars va preguntar-(se) si pagava la pena continuar dedicant esforços a altres temes que no foren els directament relacionats amb el calfament i caos climàtic. Creix la sensació (a més del convenciment racional) que, més enllà de l’allau informativa en la qual ens fan viure per a distraure’ns de les notícies veritablement importants, ja no hi ha compartiments estancs i tot està relacionat.

Un recent article del diputat de la CUP Albert Botran semblava respondre –avant la lettre– aquests interrogants: “La fi de l’era fòssil pot portar-nos cap a diferents escenaris, alguns absolutament distòpics. Es parla d’ecofeixisme o de neofeudalisme. Però si mirem les arrels històriques de la crisi energètica bé podem recuperar els ideals igualitaris que van agafar força en el mateix moment, i precisament en radical oposició, de l’emergència del capitalisme fòssil. Em referisc al socialisme”. Uns dies més tard, un altre article de l’escriptor Indrajit Samarajiva ens confirma que el futur, amb la seua barreja d’opcions utòpiques i distòpiques, ja és el present: “Així va caure el capitalisme al meu Sri Lanka. Ens alimentem els uns als altres desesperadament amb la poca cosa que tenim, mentre tot el que el capitalisme ens ha promès es converteix en cendres a les nostres boques. El capitalisme s’ha esfondrat completament a Sri Lanka”.

El mateix capitalisme que acaba de celebrar amb fastos i oripells una cimera de l’OTAN –la seua branca politicomilitar– a Madrid, per a marcar les línies d’intervenció a l’àmbit mundial per a les pròximes dècades, uns dies més tard veu com el sistema que estava cridat a convertir-se en el fi de la història s’enfonsava a l’altra part del món. Utopia o distopia? Estem davant una anècdota (que en tot cas afecta més de vint milions de persones) o potser és la punta de l’iceberg de les contradiccions i crisi del sistema? És un episodi a conseqüència de la guerra en Ucraïna, o pel contrari totes dues i molts altres són el resultat de la crisi del sistema capitalista? Engels fa cent cinquanta anys ens assenyalava que la gestió de la guerra era ja una branca particular de la gran indústria i Samarajiva opina que “El capitalisme ja no té benzina en les fronteres de l’imperi i funciona en el buit a tot arreu. És una qüestió de temps”.

Tanmateix, l’estat que més pròxim està geogràficament a Sri Lanka, l’Índia, un dels estats amb més refineries de petroli, en els últims mesos ha multiplicat per set les seues compres de petroli a Rússia per a posteriorment vendre els productes derivats al millor postor, en aquest cas els països de la UE que, seguint les directrius polítiques-militar dels EUA i l’OTAN van decidir deixar de comprar-lo directament a la mateixa Rússia, tot i que després fan mans i mànigues per a poder comprar, al preu que siga, el que troben en el mercat internacional. Una estratègia dissenyada pels EUA que ha augmentat les seues exportacions de derivats petrolífers a la UE a preus molt més elevats que els russos i produïts en gran part mitjançant el sistema de fracking, prohibit a Europa. Clar que per als jerarques de la UE després d’aprovar que el gas i l’energia nuclear són energies verdes, el tema del fracking sembla peccata minuta.

L’estratègia política, comercial i militar dels EUA de declarar la guerra comercial a Rússia (i no només comercial) utilitzant els països europeus com a força de xoc tenia com un dels seus objectius principals tapar als ulls de l’opinió pública els efectes de la crisi prèvia del sistema, que s’estava mostrant incapaç de remuntar els nivells de producció anteriors a la pandèmia de la Covid-19, i molt especialment la crisi de rendibilitat del capital industrial. La guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia oferien una nova oportunitat per a continuar disciplinant les societats i de culpabilitzar un agent exogen dels problemes endògens dels estats capitalistes. A Europa ens està eixint el tir per la culata: les sancions a Rússia estan enfortint-la i cohesionant-la al voltant del seu govern; el petroli, els seus derivats i la resta de matèries primeres, estan encarint-se; l’euro està perdent valor respecte al dòlar i el paper d’Europa en l’àmbit internacional és cada dia políticament més secundari; Europa està a les portes d’altra gran recessió econòmica.

És evident que els costos de tot plegat no els pagaran els nostres jerarques que han acceptat com a bons súbdits l’estratègia americana i que a canvi continuen enriquint-se desvergonyidament, sinó que els estem pagant els pobles via inflació, reduflació (manteniment del PVP reduint la quantitat de producte), reducció de les inversions de caràcter social, incrementant l’explotació d’amplis sectors socials i els transvasaments de rendes de les nacions sense estat a les respectives metròpolis. Hem d’acceptar submisament aquesta realitat amb l’excusa de la complexitat del moment o ens aprestem a defendre els interessos de la majoria?

Les incongruències d’Europa no només funcionen en l’àmbit intern, també a l’exterior estan acostumats a patir la nostra prepotència, moltes vegades criminal, a la vegada que de tant en tant poden riure dels nostres posats ridículs. Com a mostra un parell d’exemples: França, en un nou exercici de la seua grandeur es va sumar als països que, després d’anys d’imposar-los sancions indiscriminadament, ara insten que l’Iran i Veneçuela puguen tornar al mercat petrolier. L’estat espanyol, després del reconeixement del Sàhara Occidental com a territori marroquí, i de compartir amb l’estat alauita els crims en la frontera de Melilla, veu com la pragmàtica Itàlia, membre fundacional de la UE, es converteix en el client preferent del gas algerià. Per a riure o per a plorar? O tal vegada per mirar de desempallegar-nos del nostre estat de somnolència social i política i recuperar la capacitat de lluitar per un món millor?

Si optem per aquesta darrera opció, hem de saber que no estarem sols, que molts altres pobles també s’alcen cada dia contra les injustícies. Que les imatges del poble ocupant els palaus presidencials de Sri Lanka són només una mostra (pot ser que caòtica) de la voluntat dels pobles de no acceptar passivament el paper de paries, que ens assignen des del capitalisme militaritzat. Que les massives manifestacions a l’Argentina i Panamà d’aquests dies formen part d’una successió de fets dels quals tal vegada la més important ha estat que les opcions d’esquerres després de guanyar en diversos països del con sud-americà, guanyen també les eleccions per primera vegada en els dos-cents anys d’història de la Colòmbia independent. Que a l’Àfrica i a Àsia, més enllà dels tòpics generats pel supremacisme eurocèntric, cada dia hi ha més pobles que lluiten per un futur millor i no depenent. Que a conseqüència d’aquestes i altres moltes lluites a tot arreu, la geopolítica està canviant el sistema de poder a l’àmbit mundial, i que de nosaltres depèn en quin costat de la història volem situar-nos. Hui apareix amb tota claredat que la lluita per la independència real de cada país és la condició necessària per a poder decidir la política nacional i poder exercir la solidaritat internacional.

Arribats a aquest punt hom pot preguntar-se per on començar o per on continuar. És obvi que no tinc la resposta en majúscules, només una modesta i xicoteta resposta basada en algunes ensenyances de la història: “Cap tributació sense representació” va ser el lema de revolució nord-americana. “Llibertat, Igualtat, Fraternitat” va ser el crit dels sans-culottes, que van fer la Revolució Francesa. “Terra i llibertat” cridaven a Mèxic darrere d’Emiliano Zapata, Pancho Villa i Madero. “Pau, Pa i Terra” i “Tot el poder als soviets”, era els lemes que van unir milions de persones en la revolució soviètica. “El poder naix del fusell” va ser la gran consigna del Partit Comunista Xines. “Pàtria o mort” s’escolta per tota Cuba a cada atac de l’imperialisme. Més enllà de les simpaties que puguen despertant-nos aquestes consignes, i de la valoració que hom puga fer sobre l’evolució que han tingut cadascuna d’aquestes revolucions i la seua aportació a la causa universal de la llibertat, totes elles tenen una qüestió en comú: la concreció política en el seu espai nacional, de consignes vàlides per a tota la humanitat.

Com que soc conscient que fa molta calor, que vos sembla si fem un pensament i anem preparant la tardor? Una manera com qualsevol altra de preparar el futur

Publicat en elMón.cat