Dijous, 22 Setembre 2022 11:00

L’estratègia i el subjecte polític

Escrit per Antoni Infante

La commemoració de cadascuna de les diades nacional, ens aporta regularment tota una sèrie de discursos que una vegada escoltats o llegits, ens poden ajudar a tindre una millor “radiografia” d’on som políticament i cap on volem/podem anar. Com també les radiografies sanitàries requereixen la deguda interpretació pel personal mèdic format, la correcta interpretació d’aquesta mena de “radiografies” polítiques requereixen almenys un cert domini de les categories polítiques. De tots els discursos que he pogut llegir en destacaré dos. El primer el de Carles Castellanos pronunciat el dia 10 al Fossar de les Moreres, el títol del qual ja és tota una declaració d’intencions: En ordre de batalla. Castellanos ens recorda que per a superar el pessimisme i el derrotisme que darrerament s’havia instal·lat en certs sectors, ens hem de disposar en ordre de batalla. Els principis del nostre ordre de batalla són ben elementals: disciplina, compromís, constància, intel·ligència, moral de victòria i acció permanent”. En llegir-lo m’ha recordat el clàssic de Sunzi, L’art de la guerra, universalment considerat com el primer tractat d’estratègia militar, i que en el seu primer capítol diu: “Per a esbrinar la situació vertadera (de la guerra) cal avaluar les forces respectives d’acord amb cinc factors i contrastar els resultats. Aquests cinc factors són: la força moral, el cel, la terra, el comandament i l’ordre”.

Crec que tant el text de Carles Castellanos com el de Sunzi, malgrat els 2.500 anys de separació, ens remeten a una qüestió cabdal per a qualsevol moviment que vulga esdevenir guanyadorl’estratègia. D’estratègia i de com superar les contradiccions va anar el segon discurs al qual vull fer referència. Es tracta de la intervenció que el valencià Juanjo Giner va fer al Passeig del Born el mateix 11 de setembre i de la qual vull destacar la següent frase: “Aquestes contradiccions s’han d’emmarcar en diferents estratègies des de la singularitat dels territoris, deixem-nos estar de ritmes perquè hem de concebre la lluita de forma dialèctica, no lineal”. Aquestes frases de Giner ens remeten al pensament de Walter Benjamin que al seu dia ja va dir que: “el temps estratègic de la política no és el lineal de la mecànica clàssica, si no un temps discontinuo, farcit de nucs i de ventres d’esdeveniments”

Parlant de discontinuïtats, podem recordar ara que fa quaranta anys, l’11 de setembre de 1981 el feixisme espanyol, emparat en els aparells de l’estat, va atemptar contra la vida de Joan Fuster, col·locant dues bombes en la seua casa de Sueca. Uns mesos després, el 25 d’abril de 1982, l’aplec de Castelló, commemoratiu del 50 aniversari de la signatura de les Normes de Castelló –amb les quals des del País Valencià en 1932 s’assumien explícitament les normes fabrianes i la unitat de la llengua-, es va convertir en un veritable homenatge a Fuster, la persona que havia esdevingut el símbol de la recuperació lingüística i cultural del País Valencià.

Fuster en aquell aplec, va pronunciar un important discurs que va marcar època. A més de la coneguda frase amb la qual va cloure el seu parlament “o ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!“, també va dir moltes altres coses entre les quals jo destacaria les següents: “Ací, el què ha de quedar ben clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric. I no, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua”.

Quaranta anys més tard, crec que podem afirmar que dels tres ítems que reivindicava Fuster, unitat, supervivència i drets de la llengua, el primer, referit a la unitat de la llengua –de tot el domini lingüístic- ja està assolit. Hui no n’hi ha cap espai o entitat digna d’aquest nom que no tinga assumida explícitament o de facto aquesta unitat. Aquest èxit col·lectiu és d’una gran importància històrica i transcendental. A tall d’anècdota podem recordar les esperpèntiques contradiccions de l’ideòleg de la dreta espanyolista més rància Vargas Llosa, al qual, en nomenar-lo acadèmic d’honor de la RACV, l’últim reducte secessionista, a la vegada que va arremetre contra la normativa lingüística –qui paga mana—va afirmar que “el Tirant lo blanc està escrit en català, en català-valencià”. Aquesta frase ben bé pot-ser l’epitafi del secessionisme blaver-feixista al País Valencià.

Com explicar que aquest triomf de la unitat lingüística continue passant desapercebut fins i tot per a molta gent que ha consagrat bona part de la seua activitat cívica i vital per aconseguir-la?. Una possible resposta ens la facilita Daniel Bensaïd: “Educats en la derrota des del triomf del neoliberalisme i amb un eclipsi de debats de caràcter estratègic sistèmics des de la dècada dels vuitanta del segle passat, ens costa reconéixer les victòries”.

Sí, podem dir alt i clar que la tesi fusteriana referida a la unitat lingüística ja l’hem guanyat. La unitat lingüística i cultural són una realitat. D’aquesta observació, però cal traure algunes conclusions per al present i l’immediat futur. La nació lingüística i cultural existeix i abasta tots els territoris del domini lingüístic, però, on és i com queda la nació política? En una interessant entrevista, Guillem Fuster, membre destacat del Consell per la República i portaveu de Poble Lliure, diu: “El 2017, la nació cultural i lingüística que tots coneixíem esdevé subjecte polític”. Certament, però caldria afegir: només referit a Catalunya, perquè ni al País Valencià, ni a les Illes, ni a la Catalunya del Nord, s’ha produït aquest salt qualitatiu de la nació lingüística/cultural a la nació política. Això és un nou problema? No, només ens confirma una realitat que ja fa temps que coneixíem, almenys d’ençà que va esclatar l’onada independentista del 2006-2017…, però que ara hem de constatar com una realitat consolidada de la qual hem de partir si volem crear les condicions per a poder capgirar-la el més pròxim possible.

Ací, ja no val confondre la nació cultural amb la nació política. Això, fora de Catalunya, pot estar en el desig i en l’objectiu, però convertir el desig en realitat requereix una estratègia. Crec que fins i tot la persona políticament més maldestra de la classe, pot entendre o almenys endevinar que, ens agrade o no, no pot ser vàlida la mateixa estratègia per a un territori que ja ha esdevingut un subjecte polític, que un altre que resta encara només com un subjecte cultural. A més, aquesta confusió com que no és neutra pot esdevenir profundament negativa. Tornant a Sunzi podríem dir: “coneixeu l’enemic i coneixeu-vos a vosaltres mateixos, i en cent batalles no correreu cap perill… ser invencible depén d’un mateix”.És possible que ens faça mandra haver de pensar en com dotar-nos-en d’estratègies a partir de la singularitat de cada país, o de com alimentar les que ja existeixen, però dedicar-nos des de la resta del domini lingüístic a aplaudir o criticar el que es fa o deixa de fer a Catalunya, i refugiar-nos en unes essències històriques mitificades pel pas dels anys, no ens ajudarà gaire. Ja ens deia Josep Fontana que la unitat lingüística i cultural amb el País Valencià no es corresponia tampoc amb un grau equivalent de similitud respecte del progrés polític en Catalunya. Engels ja ens contestava –avant la lettre– en La sagrada família: la història no fa res!

Article publicat en elMón.cat