Mostrant articles per etiqueta: Història

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: «Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'haurien reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com a empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabéssem creient».

Abans d'abordar els inicis del nacionalisme català continuarem citant unes quantes torpeses dels governs de l'estat que no van fer més que incrementar les reivindicacions i els simpatitzants de les causes perifèriques.

Part 1ª

Si els primers valencianistes tenien un ull mirant el que passava a Europa l'altre ull, i ben obert, l'havien de tindre clavat en Euzkadi i encara més, en Catalunya.

Poques persones en un moment o altre de la seua vida no desenvolupen una preferència per un o altre tipus de música, la frase “quina música t’agrada?” és habitual, especialment entre la gent jove. És inevitable no conèixer desenes de cançons que encara que no ens agraden les identifiquem. Una d’eixes tonaetes és la Marxa Radetzky, la coneixeran perquè és l’última peça que s’interpreta en el Concert d’Any Nou que se celebra a Viena. Els privilegiats -i no ho dic només pel fet de poder assistir al concert i poder pagar l’entrada- que assisteixen aplaudeixen amb entusiasme, possiblement perquè coneguen el vertader sentit de la marxa.

El mestre Francesc Boix Senmartí (1901-1933) ha restat un poc al marge en la reconstrucció del magisteri arrelat i del pensament valencianista, el cultural i el polític, però no oblidat. Potser el seu nom només apareix esmentat sense més aprofundiment en desenes de treballs, o en les plaques commemoratives de l’ermita de Sant Pau d'Albocàsser, però no ha estat amagat. Simplement, ningú havia començat l’àrdua labor d’estirar els fils necessaris per a resseguir la seua vida i estudiar la seua obra poètica i pedagògica.

Els Pressupostos de la Generalitat valenciana per a 2020 fan un total de 23.179,57 milions d’euros. L’últim pressupost que va aprovar el PP (els comptes de 2016), sumaven 17.155,82 milions d’euros. Aquest increment es deu a diverses raons, entre les quals hi ha un nou cicle econòmic, polítiques més expansives i, sobretot, la inclusió en els Pressupostos elaborats pel Govern del Botànic d’allò que s’ha anomenat la “partida reivindicativa” del finançament, que suma més de mil milions d’euro en la columna d’ingressos, xifra que ve de la quantitat extra que hauríem de rebre en transferències de l’Estat per tal de situar-nos en la mitjana.

Sense sentir entusiasme per ell, Azaña és per a mi un polític que m´inspira respecte, almenys en allò referent a l´encaix territorial de Catalunya. Com a principal líder de la primera etapa de la Segona República va fer front al problema que representava, en un ambient com l´espanyol, haver de concedir un cert poder polític a una part del territori.

Divendres 11 de gener 2019 - 18,30 h

Casa de la Cultura

Seguim en el programa traçat l´any passat, iniciat el 5 de juliol a València i que va tindre la Base I per protagonista. Vam saltar a la Base III i el lloc escollit va ser Betxí “bressol del moviment valencianista” en paraules de Vicent Tomàs i Martí, activiste nacionalista a principis dels anys 20, en els aplecs de la muntanyeta de Sant Antoni.

Com cada any des de fa quaranta-dos, cada 25 d’agost la població del Camp, dit «de Mirra», a l’Alcoià, celebra la representació d’un fet històric esdevingut en aquesta localitat: el tractat que subscrigueren el rei Jaume I, rei de catalans i aragonesos, i l’infant Alfons de Castella i Lleó en nom del seu pare Ferran III. Bé, és el tractat d’Almisrà, perquè en un lloc dit en àrab andalusí «al-Misra‘a» (o siga, «el Camp») Jaume I i qui havia de ser el seu gendre s’entrevistaren i pactaren en 1244 els límits dels seus regnes respectius. I d’aquí, succés que determinà la primera frontera meridional valenciana, sorgí una representació teatral popular en 1976, la qual, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un senyal d’identitat del poble que la promociona.

Dies atziacs per a una població emblemàtica del nostre País Valencià, Llutxent, assotada per un incendi devastador que ha reduït a cendres la sureda més meridional dels Països Catalans. Ara, extingida la cremadissa, toca refer-se de les ferides provocades per la batalla contra el foc, d’aquí el Projecte Fènix, impulsat per l’Ajuntament de Llutxent. Batalla la darrera contra els elements, a Llutxent batallaren els homes en el passat: hi ha una batalla mítica, que ha deixat empremta en les celebracions de l’Església catòlica, la del miracle, i un altra de debò, en la qual per primera i única vegada, l’exèrcit de Jaume I fou vençut pels sarraïns.