Mostrant articles per etiqueta: Manel RodríguezCastelló

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit.

Té mala fama aquest mes de trànsit entre l'hivern i la primavera. De ventós, d'inconstant, d'imprevisible, de traïdor portador de maltempsades. Una ullada al refranyer ens n'alliçona prou i massa, tot i que òbviament els canvis climàtics han anat més de pressa que la creació popular de dites, refranys o sentències, aquestes fórmules sintètiques de coneixement i dipositàries de cultura que ja gairebé ningú no tenim en compte. Matèria inerta de diccionaris i repertoris paremiològics, aquests enginys verbals ja semblen condemnats definitivament a l'arqueologia. I tanmateix enguany març marceja més que mai.

Avui fa una setmana de la invasió d'Ucraïna per l'exèrcit rus i, en conseqüència, de l'inici d'una guerra que ja s'ha cobrat 2.000 morts civils i no sabem quants militars d'una banda i l'altra i ha provocat l'èxode de més d'un milió de persones d'un país que resisteix sota les bombes.

Una guerra minúscula en expansió, la dels patis i aules de les escoles, la dels barris més maltractats per les successives crisis, la dels graners de vots que alimenten la intolerància i la violència contra qualsevol mena d'heterodòxia.

Fa almenys una setmana que se'n parla. La que ràpidament fou batejada com la Primavera Valenciana ha fet deu anys, número redó que convida a la reflexió i al balanç. Que són precisament el que un modestament troba a faltar en la majoria dels articles que se li han dedicat, entre la ingenuïtat i el panegíric.

Encara que potser és veritat que dir jo ja és una redundància, una manera d'anomenar una realitat esmunyedissa però que al capdavall ens acompanya de principi a final, com una ombra.

Mentre escric aquestes línies el Parlament espanyol debat sobre el projecte de reforma laboral presentat per Yolanda Díaz, que molt probablement serà aprovat amb un còctel estrany de vots.

Mentre va aclarint-se l'Any Fuster, que esperem fecund i engrescador a tots els nivells, inclòs l'imprescindible de la producció literària i la incitació (paraula molt fusteriana, per cert) al debat i l'acció col·lectius, comence la columna d'avui parant esment en un dels molts deutes reconeguts o per reconèixer que tenim amb el nostre escriptor. Em referesc al dietarisme o escriptura literària de diaris (o dietaris), un gènere en alça als nostres dies i que no para de créixer.

I la bomba Villarejo ha esclatat. La més grossa de moment, la que pot confirmar els indicis sobre la responsabilitat del CNI (Centro Nacional de Inteligencia, sic) en els atemptats de Barcelona i Cambrils aquell fatídic 17 d'agost de 2017 que van causar 16 morts i 150 ferits.

Escric aquesta primera columna de l'any el Dia de Reis. Són vacil·lants aquests primers passos en què encara t'has d'acostumar a la nova xifra, enguany molt redona, de nombres parells, propícia, com alguns han suggerit mig de broma, per tocar el dos. Però per tocar el dos, anar-se'n o escampar el poll, sempre s'és a punt i sempre a destemps.