Mostrant articles per etiqueta: Opinió

El passat desembre es va fer públic el manifest Alcoi serà cultural o no serà impulsat des dels diversos àmbits culturals de la societat civil. En pocs dies el manifest va ser subscrit per més de tres-cents artistes, escriptors, intel·lectuals, gestors culturals i, en fi, persones preocupades per la mediocritat (per no usar una paraula més forta) cultural en què s'esllangueix una ciutat que en aquest aspecte, com en tants d'altres, presenta moltes ombres i escasses llums.

Un any més commemorem el 8 de març Dia Internacional de la Dona Treballadora i, tot i que els moviments feministes han aconseguit fites importants en els drets de les dones en la banda privilegiada del món, encara hem de lamentar discriminacions que fan que les nostres reivindicacions no siguen un dia a l'any, sinó cada dia de la nostra vida. El 8M és un clam contra les polítiques reaccionàries que ataquen els drets fonamentals de les dones arreu del món. Sempre ha estat un dia reivindicatiu amb color, il·lusió, lluita i joia, hem eixit al carrer amb tot el respecte i responsabilitat que històricament ha caracteritzat la lluita de les dones.

Quan va arribar la vacuna, va començar la propaganda sobre la campanya de vacunacions i el Govern va afirmar que al setembre el 70% de la població estaria vacunada, i s'aconseguiria la immunitat de grup necessària per a trencar la cadena de transmissió de la SARS-CoV-2. Però Pfizer i AstraZeneca anuncien que no lliuraran les vacunes en els terminis previstos, en l'últim cas per dues vegades consecutives.

El dia 27 de febrer de 1976 es va constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), qui ho diria! Quaranta-cinc anys després, la RASD, continua sent un estat no reconegut per moltíssims estats democràtics, totalitaris i monàrquics i donen recer, suport i alguns rendeixen homenatge a l'estat del Marroc que va ser l'invasor, repressor i opressor del Sàhara Occidental. Que ironia!, veritat?

Aquests dies, a propòsit dels quaranta anys del 23F, ha corregut una facècia que té molta molla i que desenvoluparé així: «Si hagués triomfat el colp de Tejero avui tindríem presos polítics i exiliats. La llibertat d'expressió seria sovint vulnerada i els jutges marcarien l'agenda política aplicant arbitràriament les lleis. Els mitjans de comunicació estarien majoritàriament al servei del poder com a elements de propaganda. Policia i Guàrdia Civil apallissarien sense miraments la dissidència i els militars recorrerien a l'amenaça del sabre quan els vingués de gust. Es multiplicarien els casos de violència masclista. Es mantindrien en vigor moltes lleis franquistes, el feixisme s'exhibiria impúdicament en públic i faria molta feina bruta al règim mentre les urnes li donarien més i més poder. La catalanofòbia seria el pa de cada dia i les autonomies es veurien reduïdes al límit de la inanició. Es posarien pals a les rodes de les llengües minoritzades de l'Estat. Tindríem l'estanquera fins en la sopa i els pitjors tics de l'espanyolisme (masclisme, xenofòbia, supremacisme…) serien vistos com a coses normals. No s'haurien reparat les víctimes de la dictadura i el conreu de la memòria històrica seria ignorat. Els crims del franquisme haurien restat impunes i no se n'haurien depurat els responsables al si de les institucions de l'Estat. L'Església continuaria practicant abusos i gaudint dels seus privilegis i la monarquia no estaria sotmesa a la llei. Els grans bancs i oligopolis continuarien controlant els fils del poder i tallant el bacallà. El treball, la vivenda, l'educació i la sanitat no serien garantits. Immigrants i refugiats serien refusats com a empestats i prohibida la solidaritat i el salvament de pasteres. Si hagués triomfat aquell colp avui insistirien fins a la nàusea que Espanya és una democràcia plena perquè tots ens ho acabéssem creient».

No estem gaire acostumats a celebrar victòries, per menudes o simbòliques que siguen, i aquesta setmana n’hem pogut gaudir de dues que, ben administrades, poden servir per a acumular forces per als següents envits que l'agenda política, mediàtica i lingüística ens tindrà reservats.

Abans d'abordar els inicis del nacionalisme català continuarem citant unes quantes torpeses dels governs de l'estat que no van fer més que incrementar les reivindicacions i els simpatitzants de les causes perifèriques.

Que Espanya és una màquina de produir fem intel·lectual és un fet sabut, per tot els que se al mirem de fora estant. Però la seva propaganda malauradament cala en amplis sectors del País. Avui intentaré desmuntar dues mentides que ens estan voler fer passar: la primera ja és un clàssic, i ve a dir que el vot independentista català és un vot “identitari”, tot volent dir que hom vota en clau de la seva identitat i no de la seva ideologia, la intenció és clara, lligar el vot amb la idea del feixisme, com a expressió exclusivament del sentiment de pertinença nacional, socialment transversal i buit d’ideologia; i la segona mentida, aquesta més recent, va lligada a unir el vot independentista amb les classes econòmicament potents o de renda alta.

El domini lingüístic del català s’estén per tota Catalunya, incloent-hi la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, Andorra, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer -on també s’anomena alguerés-, la major part del País Valencià – on rep majoritàriament la denominació de valencià- i el territori del Carxe, a la Regió de Múrcia. És a dir, un espai humà i territorial avui dividit entre els estats espanyol, francés, andorrà i italià i, dins de l’estat espanyol, entre les comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià, les Illes Balears, Aragó i Múrcia. Fet i fet, un espai de gran varietat i potencialitat, si visquérem en unes societats veritablement democràtiques, en les quals cultura i les diverses llengües que les vehiculen foren expressions respectades i potenciades com a signes de riquesa immaterial a protegir i, alhora, un veritable trencaclosques per a poder garantir-ne l’ús normalitzat i la viabilitat de futur, a causa de la manca total o parcial d’aquesta mateixa democràcia.

La pandèmia i els temporals han despullat i exposat a la llum del dia la feblesa del model econòmic neoliberal en el que respecta a la salut ecològica, econòmica i social per a la majoria de les persones i la fortalesa del sistema per a la minoria que posseeix el poder econòmic i el control del poder polític. Com ja hem comentat en un article anterior (‘Educació i economia’, Levante-EMV 2/12/2020) aquest model s’ha fet fort, entre altres coses, perquè ha aconseguit la passivitat de la població a través del foment conscient de l’analfabetisme social i la transmissió de valors únicament materials front a valors socials, amb la complicitat i la subordinació dels polítics governants. Ací aquesta falta d’una educació cívica també es reflexa en la mediocritat de gran part dels representants públics i dirigents dels partits polítics, són un espill de la societat, la majoria dels quals tenen poca formació, poca base ideològica i poca visió de futur, ja que quasi tots els actuals dirigents s’han criat al si dels partits des de joves i la seua formació ideològica sols ve de les consignes emeses pels aparells de propaganda dels partits, a més de fer del càrrec polític una professió; els pensadors ideòlegs dels partits, sobretot els d’esquerres, foren enviats a galeres durant els anys 70 i 80 del segle passat. La mediocritat i la falta d’una mínima educació cívica i política de la majoria dels càrrecs públics s’està veien, dia rere dia, en les baralles sense trellat, la banalització dels debats a nivells dels programes fem de la televisió i la manca de propostes serioses per a buscar una solució econòmica i social per al conjunt de les persones.