Mostrant articles per etiqueta: Opinió

Fa més de cinquanta anys que camine i respire amb les cançons de Paco Ibáñez. A una certa edat, aquestes coses són normals. Portes la motxilla ja molt carregada i de tant en tant cal que la buides de coses sobreres per recuperar lleugeresa si vols continuar caminant i collint algunes flors dels marges o sentint la pluja i el vent gèlid assotar-te la cara. Però Paco Ibáñez és part indispensable del teu equipatge, les coses essencials sense les quals estaries perdut en el laberint de l'oblit.

D’on venim?

Entendre el País Valencià actual, amb els seus atzucacs i les seues potencialitats, passa segurament per superar tota mena de simplificacions –algunes amb voluntat colonial i d’altres excessivament primàries– que no expliquen, entre altres moltes qüestions, que la conquesta catalanoaragonesa del segle xiii no es va fer sobre un territori erm i deshabitat, sinó sobre unes poblacions i una cultura andalusina resultades de la fusió durant segles de poblacions que havien anat hibridant-se a partir d’ibers, romans, visigots, jueus, àrabs i amazics. El resultat havia estat, segons l’historiador i hispanista Pierre Guichard, una societat «no-feudal», per «l’absència de senyors extractors de renda». La propietat de la terra i dels mitjans de producció eren en la seua quasi totalitat del poble. Segles després de la conquesta cristiana, les terres valencianes encara eren, fins a la seua expulsió, el territori de major concentració de població morisca de tota la península Ibèrica.

Aprofitant aquesta estrofa de la cançó d’Ovidi Montllor “Dos anònims” de 1978, volem reflexionar al voltant de la situació en què ens trobem a hores d’ara, amb una successió de guerres, una molt mediàtica i altres soterrades informativament, però, totes amb un denominador comú: la lluita dels oligopolis per a dominar els recursos mundials. A través de la Història hem anat veient com les relacions socials entre les persones s’han desenvolupat al voltant dels conflictes entre pobles per l’hegemonia i el control dels mitjans de subsistència i les matèries primes, que sempre s’ha dirimit a través de guerres de conquesta a favor de les elits dominants dels centres de poder més poderosos en cada moment i esclavitzant als vençuts. Cada civilització dominant ha tingut el seu cos teòric o doctrina que justificava el domini sobre els altres, a hores d’ara el cos teòric és el model econòmic neoliberal, imperant des dels anys 80 del segle passat, que és un model fortament extractiu i depredador de recursos i de persones a favor d’una minoria de l’un per cent de la població mundial que detenta la mateixa riquesa que la resta de la població. Aquesta casta anònima es sustenta sobre un sistema piramidal que els permet tindre titelles i/o aliats (en forma de governants, d’empreses filials, de grans empresaris locals, de mitjans de comunicació captius, etc.) en cadascuna de les nacions formalment existents. Les guerres actuals, en plural ja què en tenim unes quantes, estan comandades pels dos blocs imperialistes en mans de les elits oligopolístes de cada bloc, la Rússia post soviètica i els EEUU, en oberta lluita pel control dels recursos energètics i alimentaris mundials.

Des del recentment passat 23 d’abril, van apareixent a diversos indrets de Catalunya, unes pancartes que reivindiquen la defensa de la llengua i la creació d’un espai audiovisual comú (de tot l’àmbit lingüístic). Els textos de les pancartes es completen amb la frase: Volem la televisió valenciana i balear a Catalunya. Les pancartes tenen a un costat el logo de la campanya Reciprocitat Ara!, i a l’altre costat els logos de les entitats Plataforma per la Llengua, Assemblea Sobiranista de Mallorca, Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) i l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Aquestes pancartes representen, en si mateix, un salt qualitatiu molt important, pel que fa a la reivindicació de la reciprocitat dels mitjans de comunicació i pel que fa a la defensa conjunta i unitària de la llengua catalana/valenciana, en uns moments on bona part de la nostra comunitat lingüística n’és conscient dels greus atacs que la llengua comuna està rebent.

Valorar les diverses dimensions del que suposa per al nostre País i la nostra llengua la recuperació del Diari La Veu del País Valencià és una fita important per a comprendre en quina situació ens trobem entre la persistència conscient per continuar sent valencians i valencianes en tant que poble diferenciat o ser simplement una regió d'Espanya, desnaturalitzada, una mena de gran platja i passeig marítim al final de la Gran Via madrilenya i l'M30 (i M40, M50, M60...) i l'autovia del Mediterrani.

Una llarga història

El març del 2016, davant la intenció de l'asseguradora alemanya DKV de vendre el 65% de la seua participació en la concessió de l'hospital de Dénia a Ribera Salut (RS), propietat de Centene Corp, la llavors consellera de Sanitat, Carmen Montón, decideix intervenir a la compra de les accions (segons deia, la reversió directa suposava una indemnització de 60 milions d'euros).

"Els grans monopolis mediàtics alineats amb els governs i els estats han marcat amb tanta força la línia argumental a seguir que eixir-se del guió suposava immediatament situar-se a favor de la guerra, la invasió, Rússia, Putin, Stalin"

Té mala fama aquest mes de trànsit entre l'hivern i la primavera. De ventós, d'inconstant, d'imprevisible, de traïdor portador de maltempsades. Una ullada al refranyer ens n'alliçona prou i massa, tot i que òbviament els canvis climàtics han anat més de pressa que la creació popular de dites, refranys o sentències, aquestes fórmules sintètiques de coneixement i dipositàries de cultura que ja gairebé ningú no tenim en compte. Matèria inerta de diccionaris i repertoris paremiològics, aquests enginys verbals ja semblen condemnats definitivament a l'arqueologia. I tanmateix enguany març marceja més que mai.

En aquest moment vivim un debat sobre la Prostitució de màxima actualitat, encara que aquest debat no és nou. Històricament l'anàlisi sobre aquest tema, ha generat desavinences i diferents òptiques per al seu abordatge, entre prohibicionistes, abolicionistes i reglamentaristes. El sistema prohibicionista, criminalitza la “desviació” i amenaça amb penes o mesures de seguretat als qui viuen del treball sexual, i el sistema abolicionista aspira a erradicar la prostitució dirigint tot el seu potencial repressiu cap a les conductes de tercers que les afavoreixen. Aquests dos sistemes equiparen Prostitució a explotació i degradació de les dones, incompatible amb la dignitat i l'autonomia de la persona. Com explica Maria Luisa Maqueda: “L'un i l'altre es desenvolupen preferentment durant aquest segle, com a reacció enfront del més arcaic i injuriat sistema reglamentista que, en el seu afany per salvaguardar la salut i la moralitat públiques, no va fer sinó garantir maldestrament una forma de control perniciós i inútil sobre la prostituta. 

Alguna cosa ha quedat en la mentalitat russa de les invasions mongols que van patir al llarg de la Baixa Edat Mitjana. L’expansionisme rus cap a l’est a partir del segle XVI es pot interpretar en vistes a evitar noves incursions des de l’Àsia central.