Divendres, 21 Juny 2019 13:23

Mai aprenem de la història

La situació social i política del món a hores d'ara s'assembla massa a la de principis del segle XX amb les conseqüències del crac del 29: desigualtat social i econòmica, pujada del feixisme, guerres d'odi i destrucció, desfeta de la majoria de la població. La fallida de 2007 amb les hipoteques subprime i l'esclat de les bombolles immobiliàries i financeres per tot arreu del món, mostren el vertader rostre del sistema econòmic del capitalisme global en el seu estadi especulatiu i devorador de persones, recursos i riquesa. Les conseqüències d'aquesta fallida ens han portat a una situació galopant de pobresa i desigualtats semblants a les de les èpoques prèvies a les 1ª i 2ª Guerres Mundials, adobades ara amb un control mundial de la informació a través dels mitjans de comunicació, la internet i les xarxes socials, en mans de les elits econòmiques.

Publicat a Opinió
Diumenge, 16 Juny 2019 14:01

El Maig del 68 que sacsejà a la Safor

El passat mes de novembre vaig assistir a un Congrés Internacional sobre el Maig del 68, celebrat en el Centre d’El Born de Barcelona, amb motiu del cinquantenari dels esdeveniments que al llarg de 1968 van commoure societats molt diverses de la geografia mundial a partir de les revoltes que es van produir a París.

Publicat a Opinió
Dimarts, 11 Juny 2019 21:33

"Reptes del present", per Antoni Infante

Escric aquestes ratlles quan encara s'estan negociant els serrells de l’acord del nou govern progressista al País Valencià, integrat per PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. Pel que n'ha transcendit fins ara, sembla que les negociacions han tingut certes dificultats per trobar l'acord a l'hora de dissenyar l'arquitectura del nou govern, atenint-se a l'experiència de l'anterior Botànic (PSPV-Compromís), i a la incorporació dels nou socis, que tot i haver-se presentat amb una sola llista, són dos partits amb necessitats particulars de visualització (Podem i EUPV).

Publicat a Opinió

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.

Publicat a Opinió

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.

Publicat a Opinió

“Los castellanos se mostraron siempre rebeldes frente al
centralismo leonés. Les repugnaba depender judicialmente
de León, cuyo código era el Fuero Juzgo...; Castilla nombró
dos jueces,..., para que administraran justicia según su albedrío
y conforme a las costumbres; según una tradición quemaron en
la iglesia mayor de Burgos todos los ejemplares del Fuero Juzgo
que hallaron a su alcance. Como ese código regía también en
Cataluña y Aragón, los castellanos afirmaban en lo jurídico una
personalidad innovadora, que también manifestaban en lo
lingüístico.” 

Publicat a Opinió

Fa uns dies vaig sentir una sensació de ràbia, una sensació d’indignació molt profunda, després d’escoltar les declaracions del líder del Partit Popular espanyol, Pablo Casado. En els darrers anys, hem escoltat moltes, moltes coses i moltes barbaritats, sempre seguint una estratègia electoralista per aconseguir a costa del que siga, eixe grapat de vots. D’una manera o altra, sempre he aconseguit trobar les diferències entre els seus discursos, quan han anat destinats a desestabilitzar al govern de torn des de l’oposició o per mobilitzar a la ciutadania abans d’unes eleccions, per exemple. Però és que les darrers declaracions d’aquest home creuen eixa cada vegada més estreta barrera de la decència política. Segons Pablo Casado, jo estime la meua llengua no perquè siga la meua llengua, la dels meus pares i uelos o la del meu poble, sinó perquè vull crear una barrera ideològica i independentista envers la resta de la societat.

Publicat a Opinió
Divendres, 08 Març 2019 16:51

"A qui li molesta el 8M?", per Encarna Canet

El 8 de març és conegut com el Dia Internacional de la Dona Treballadora d'ençà que va ser instaurat a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes el 1910 a Copenhaguen, i els darrers anys és, a més, un clam contra les polítiques reaccionàries que ataquen els drets de les dones i els moviments feministes al món i a l'Estat Espanyol. Aquestes polítiques/ideologies ressuscitades del passat no sols estan en contra de les polítiques d'igualtat i redistributives actuals, sinó que intenten apropiar-se del concepte de feminisme, tot buidant-lo de contingut i confonent l'opinió pública. Podríem dir que odien el 8M i tot el que representa.

Publicat a Opinió

Al Segle XXI, Sobirania no vol dir més fronteres si no més cooperació entre iguals i més Dret a Decidir.

Publicat a Opinió

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.

Publicat a Opinió
Pàgina 1 de 3
Joomla templates by a4joomla