Mostrant articles per etiqueta: Opinió

He tingut l'oportunitat de visitar els campaments de refugiats sahrauís a Tindouf en aquesta alba de 2020 i em veig en la necessitat de transmetre la part divulgativa apresa del poble sahrauí quant a la seva reinvenció i capacitat de sobreviure territorialment i històricament. La primera part la prenc de l'organitzadora del viatge, membre de CEAS i de l'Associació Anas de Navarra, Carol García, i la segona, del meu recorregut pels llocs que vam visitar. Deixe sense exposar la part familiar viscuda amb la meua família sahrauí.

Després de les darreres eleccions executives americanes, el món va quedar astorat en veure com un desconegut de l'esfera política s'hi alçava amb la presidència dels Estat Units d'Amèrica. Sí, em referisc a Donald Trump. I dic desconegut perquè encara que Donald Trump era un personatge ben conegut als àmbits econòmics del país per la seua activitat immobiliària, no exempta de polémica, no es pot dir que fos una figura amb rels polítiques institucionals. De fet, abans de la presidència, Donald Trump mai havia ocupat cap altre càrrec polític, ni governador d'un estat, ni senador o congressista (càrrecs habituals dels candidats a president), ni tan sols un càrrec local en un comtat County. Tanmateix, Donald Trump sí que gaudia de certa popularitat per la seva sèrie The Apprentice a la cadena de televisió NBC. En eixe concurs, Donald Trump apareixia com el que després s'ha demostrat que és, un capitost d'empresa tirànic i bròfec, que sotmetia els concursant a proves de destresa en els àmbits dels negocis. Els concursants anaven sent eliminats en no passar les proves, no sense una bona dosi d'humiliació, rematada per la frase icònica del programa (You are fired, és a dir, , "Estàs acomiadat!") que Trump proferia amb gust en cada cas.

La falta de concreció fa inútils moltes belles expressions. Es parla de llibertat, democràcia, igualtat i també de federalisme, però es corre el perill que queden en paraules buides, i el que és pitjor, com un decorat per a amagar comportaments totalment contraris al que volen dir eixos mots que tan bé sonen a les nostres oïdes.

Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans.

A Bellreguard es va viure intensament l'activisme cultural dels últims anys del franquisme i la posterior restauració borbònica, un període d'efervescència social on el vell món no acabava de morir i el nou no acabava de nàixer. Les classes clandestines de valencià, el teatre reivindicatiu a la parròquia, el cineclub o els Aplecs eren expressions transgressores d'una colla de bellreguardins i bellreguardines que estimaven la cultura popular i la utilitzaven per transformar la societat i trencar amb el franquisme. Cada acció tenia la seua funció de ruptura amb les imposicions del sistema, per mitjà de la consciència i la reflexió, de la praxis que emanava de la cultura popular es caminava cap a la desitjada democràcia després de 40 anys de dictadura feixista.

Per tot el que hem vist i escoltat aquests dies al Congrés espanyol en el debat d'investidura queda clar que, igual que la dreta de fa un segle mai va reconéixer la legitimitat de la II República, la dreta espanyola actual no reconeix la democràcia, per esquifida o minsa que aquesta siga. No li és útil ni garanteix el seu relat històric, el seu modus vivendi i la seua raó de ser. Ni l'accepten ni l'acceptaran.

“España ha de ser una federación de pueblos libres y

autónomos, unidos por un ideal de emancipación común, o por el contrario, perecerá

devorada por el Estado unitario” F. Pi i Margall, 1877

Les recents declaracions de dirigents del Bloc tot posant el focus en les necessitats socials i universals de les persones, això sí sense oblidar el component identitari; junt amb l’ambició no dissimulada d’esdevenir Compromís, per allò de la transversalitat, certifiquen “de facto” la defunció del nacionalisme polític en assumir el marc de pensament estatal “centre-perifèria”, com al marc on es pot i s’ha de resoldre els problemes dels valencians i les valencianes. Amb aquest pas, les diferències entre Compromís-Bloc, i el PSOE-UP, són inexistents, i més prompte que tard es vorà la inutilitat d’un inexistent espai polític que l’únic que fa es restar diputats a l’esquerra espanyola, en oferir 3 opcions molt semblants en lloc de dos.

"Simplement havia d’evitar errades importants i portar a terme una gestió més transparent, més democràtica i exempta de corrupció i, clar, també propiciar una millor gestió dels recursos públics".

Els estats que s'han configurat al llarg de la història han tingut els seus problemes d'organització. Arribat el moment alguns han fet canvis en profunditat i han encertat; no haver-los fet els hauria suposat perseverar en l'error i crear frustracions en sectors de la població o parts del territori.