Mostrant articles per etiqueta: Opinió

Que de moment l'anunciada "nova normalitat" no sembla més que això, l'enèsima reinvenció del capitalisme en versió més salvatge. Ja en coneixem algun axioma: la crisi que la paguen els qui (més) la pateixen. Forçar els oxímorons en contextos tan poc literaris no ix debades: si és nova no pot ser normal, si és normal ja no és nova.

Dijous 18 de juny, després d’un nou atac a la nostra llengua en forma de sentència, vaig tenir la sort de participar virtualment en una conferència, que de no ser per la situació actual, haguera estat a Londres.

Vora un centenar de persones convocades per Intersindical s'ha concentrat a les 11 del matí de hui davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia a València en contra de la sentència del Tribunal Suprem que anul·la alguns preceptes del decret de la Generalitat que regula els usos de les llengües oficials a l’administració valenciana. Els concentrats, al crit de “Sí al valencià”, han criticat l'esmentada sentència, entre altres coses, perquè consideren que és un atac directe contra la nostra llengua i posa en perill la normalització del valencià en les nostres institucions i en la societat en general.

A la pel·lícula de Stanley Kubrick Camins de glòria hi ha una escena on Kirk Douglas en el paper del coronel Dax intenta salvar la vida de tres soldats que han estat condemnats a mort per un arbitrari tribunal de guerra. El coronel apel·la davant d'un general argumentant la innocència dels soldats. El general li contesta: "No siga vosté idealista". I efectivament els tres soldats són afusellats i la maquinària de la guerra pot continuar amb la seua lògica mortífera per a la majoria i els seus grans beneficis per a la minoria. Kubrick, transmetent un cert pessimisme històric, ens mostra com la dura realitat dels interessos concrets que genera la guerra s'imposen a l'idealisme humanista. Una (bona) pel·lícula, sí, però recordem que la realitat gairebé sempre supera la ficció.

Tant l’anàlisi de la situació com les conclusions del nostre treball L’empobriment del País Valencià, elaborat just abans de l’inici de la pandèmia, s’han vist referendades per altres estudis elaborats durant aquests mesos de confinament per diverses institucions i entitats. A grans trets, creguem que tots coincidim en la dèbil situació econòmica en què ens trobem i en què l’eixida ha de ser un canvi de model, o reformes estructurals, perquè el problema econòmic valencià és estructural. També coincidim en que per a fer un canvi en profunditat s’ha de comptar amb tots els actors i buscar el consens, tal i com dèiem en les nostres conclusions del treball esmentat, emplaçant a un debat públic entre les Institucions, els Agents Socials i la Societat Civil. En el marc d’aquest treball també incidírem en el deficient finançament que patim al País Valencià des de temps immemorial, però, mai resolt. Aquest infrafinaçament, i el deute acumulat per la seua causa, llastra les possibilitats de fer polítiques públiques actives des de l’administració pública valenciana, per tant serà un tema a resoldre també en el marc d’aquest consens entre les institucions, els agents socials i la societat civil.

L'aparició del País Valencià com un nou subjecte polític en el mapa polític i mediàtic espanyol ha estat rebuda amb diverses i contradictòries lectures en funció dels agents polítics i els seus interessos concrets. Les estructures de l'Estat, acostumades com estan a unes classes dirigents valencianes massa "muelles" i a la submissió dels governs autònoms, no semblen massa disposades a acceptar aquest nou interlocutor que sembla emergir de la nit dels temps, carregat de greuges, reivindicacions històriques i una certa dosi de dignitat.

Fa uns dies, la vicepresidenta de Govern valencià va publicar un article1 en el qual afirmava que les Rendes mínimes, i entre aquestes la iniciativa del govern estatal de l'Ingrés Mínim Vital, són competència exclusiva de les comunitats autònomes en l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, quelcom que compartim i que vam desenvolupar en un altre article nostre2. No obstant això, discrepem rotundament amb quelcom considerat per Mónica Oltra com imprescindible, que aqueixes rendes mínimes hagen d'estar condicionades a la inclusió social i per tant dependre dels sistemes de serveis socials. Aquests serveis socials poden actuar com una burocràcia que fa que aquestes Rendes perden eficàcia en la seua aplicació com ocorre en la Renda Valenciana d'Inclusió (RVI). Però, volem anar més enllà. El problema està en la "inclusió".

Corria l’any 1976, la meva parella i jo anàvem amb tenda de campanya per la serra d’Albarracín, llavors hom podia acampar de forma mes o menys lliure. En un indret de grans pins negres, sota una serralada on encara hi havien (i hi han) les trinxeres de la guerra civil, vam coincidir amb altra parella, ells catalanes del Principat, nosaltres catalans del País Valencià; ells d’ERC, nosaltres de l’incipient Front d’Esquerres Nacionalista. Vam fer petar la xerrada, i clar va anar pel problema de l’alliberament nacional, la construcció nacional dels Països Catalans, i l'esperança que la desaparició de l’infame dictador portés una societat més lliure, solidària i respectuosa amb els drets del Pobles.

A la memòria de Josep Vicent Marqués
«Ni fam, ni fum, ni fem»

Fa vint anys començà la destrucció de La Punta, eixe tros de l'Horta de València amb alqueries i barraques centenàries que el Port de València es volia engolir. Fou una batalla dura. El Partit Popular, Rita Barberà i l'autoritat portuària la volien per al negoci del Port. Al documental d'Enric Peris «A tornallom» es pot veure la lluita resistent que van oferir els habitants de La Punta i el suport que van tenir de les organitzacions ecologistes i grups de persones voluntàries.

Al capdavall, a condició de no perdre la determinació, més val prendre-s'ho amb bon humor. No, la culpa no és del txa-txa-txa que tu em vas ensenyar a ballar, ni, en la peculiar versió alcoianofestiva, del plis-plai que tu em vas ensenyar a xamar. Ni tampoc, com alguns es pensen, de Madrid. Perquè les ciutats, amb els seus habitants, els seus jardins (que allà n'hi ha molts), els seus museus (que allà n'hi ha per a tots els gustos), els seus congressos dels diputats (que allà només n'hi ha un, el de sempre), els seus apartaments i hotels de luxe (ehem), les seues empreses i oligopolis (tots els que són, hi són), els seus teatres (a cabassos), els seus ministeris (tots, cada vegada distints i sempre idèntics) i, en fi, tota la rècua, inclòs el Palau Reial (que ara no caic quants n'hi ha), no són culpables de res. Perquè són abstraccions, símbols si voleu, topònims, última estació per arribar al cel i enyorar-se'n mirant-lo (perquè Madrid, quines paradoxes, és una ciutat en masculí, no com, què direm, València, Barcelona o Palma) per un forat. I llavors, de qui o de què és la culpa que el País Valencià continue des del temps del xotis (o la tarara, o la jota o del ball de Torrent), arrossegant infrafinançament, patint espoli, carregant amb un deute històric que a penes el deixa moure's?