Mostrant articles per etiqueta: Opinió

Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.

Aquest govern no deixa de sorprendre, sembla que la política de comunicació la dissenyen per a atemorir la població. Hi posaré dos exemples. Vint de març, una representant de govern espanyol vestida de metgessa, deia, sense pudor, que la gent gran no havia de preocupar-se, concretament els majors de 80 anys, que no hi haurien per a ells llits d’UCI, però que tindrien totes les cures pal·liatives a l’abast. No m’imagine a ma mare o el meu sogre escoltant aquesta notícia, tots dos majors de 80 anys, tots dos assabentats que la major mortalitat és al seu rang d’edat, i tots dos assabentats que les cures pal·liatives es donen als malats terminals. Tots, a hores d’ara, sabem l’esforç que ens està costant mantenir l’esperança dels nostres majors sovint sols, però sempre aïllats, perquè des del govern es llancen eixos missatges. Què pretenen? I no es tracta de censura informativa, perquè això no és informació, és alarma, es tracta de crear alarma, eixa situació no ha passat encara, passarà? Segur que sí, és inevitable donada la gestió que el govern ha fet. Però és necessari alarmar els vells? Es guanya alguna cosa positiva amb eixa mena d’informació? Jo no ho crec.

Vam obrir un parèntesi al principi del confinament que no sabem com ni quan tancarem. D'ací a pocs o molts dies, potser fins i tot haurem perdut la sensació d'estar vivint enmig d'un parèntesi. Ens semblarà que la vida era així i era açò, que l'aïllament és el preu de viure en un món convertit en una gran pandèmia on el monstre passeja tothora, letal i invisible, per l'espai exterior. Els pitjors malsons de la ciència-ficció han deixat de ser ficció i han ocupat gairebé sencer el perímetre de la realitat. Pensem que tal vegada som nosaltres mateixos els qui anem transformant-nos en personatges de novel·la, que tard o d'hora la realitat acaba imitant l'art i en plagia fins als mínims detalls. En la seua prospecció sensible del món és capaç de veure coses que la gent no veiem fins que ens cauen damunt o les tenim davant del nas, i no sempre. Art i ciència són camins que sovint s'entrecreuen i ens permeten arribar al mateix lloc. Ara s'acompleixen els pronòstics que la ciència va transmetent des de fa anys més o menys relacionats amb la sobreexplotació a què la cobdícia ha sotmès el planeta i la deshumanització que imposa el progrés suïcida.

Aquests dies de pandèmia hem escoltat per activa i per passiva per banda de les autoritats que el COVID-19 no entén de fronteres, ni de classes socials, ni de nacionalitats, tot i que els més descerebrats sí que s’han aventurat a batejar-lo com a virus “xinés”.

Tot llegint els primers capítols del llibre de Paul Preston, “Un Poble traït”, arriba la proposta de Compromís, finalment sembla que fan política més enllà del regionalisme ben entès al que ens tenen acostumats, i ERC per convocar una comissió al Congrés dels diputats per investigar “sa majestat” Joan Carles I, i just el dia després el PSOE, recordem governant en coalició amb els “republicans” de Podemos, i investit pels mateixos que ara demana la comissió, s’afanya a dir que ni pensar-ho, que què vol dir investigar un dels pilars d’Espanya. I això passa 48 hores després que un escamot de policia, agrupat ara en una “força d’assalt” estil Röhm nomenada “Jusapol”, que beu de les fonts ideològiques d’Ortega Smith, perseguisca impunement una diputada independentista, que no es defensada ni per diputada ni per dona, pel “govern feminista” PSOEPODEMOS.

Crec que com tothom, segueix dia a dia  la CORONACRISI, i cada vegada sembla més clara l'estratègia que ha seguit el govern espanyol per afrontar aquesta. Segons els experts hi havien dues formes d’afrontar la crisi, una era temperar l’impacte inicial del contagi i prolongar en el tems l’aparició de casos, allò que ens han dit d’aplanar la corba, sembla que aquest afrontament dóna a una més llarga durada de la crisi, i per tant un ressentiment major de l'economia; altra forma és no evitar el contagi, deixar que hi haja un esclat i com a conseqüència un augment brutal dels casos, però també un important i ràpid descens, amb un acurtament de la crisi i un menor impacte econòmic.

Tots podem errar, està en la condició humana, actuem i sovint ho fem amb poques dades, en escenaris complexos per als quals encara no hi ha protocols ni algoritmes, en aquest escenari errar és freqüent. Però una cosa és errar i altra és negligir. Negligir es defineix com la falta de la deguda cura o diligència, i com a resultat una conducta negligent sol conduir a un dany al proïsme o a un tercer. A més a més la conducta negligent comporta sempre una sentència condemnatòria en l'ordre jurídic. L'actitud del Govern espanyol ha sigut tot menys un error, i no ha sigut un error perquè les dades hi eren, estaven a l'abast de tothom, no les repetiré perquè tots ja les coneixem, amb les mateixes dades, setmanes abans en altres llocs es van posar diverses mesures amb més o menys encert, sempre els pioners ho poden errar més, però tots vam veure com a Corea del Sud o la Xina, mesures que semblaven estrafolàries van finalment donant fruit, i veiem espantats com a la culta i moderna Itàlia se'ls disparaven els casos, fins a fer insuportable mirar les notícies que venien del bonic país llatí, però també feren el que devien fer, tard però ho feren. Finalment arribà el problema a Espanya, i amb les dades ja conegudes del que havia passat i del que s'havia de fer, per a sorpresa de tothom, no ho feren, amb les dades que tots teníem ningú podia entendre, encara avui no s'entén perquè no es va tancar Madrid, Gasteiz-Vitòria i La Rioja.

Cuando ya se ha superado la barreras de los 10 mil casos de personas infectadas por el Coronavirus, el Gobierno español ha aprobado un nuevo paquete de medidas económicas y sociales de emergencia dirigido a paliar el impacto económico que la pandemia está produciendo en España. La cantidad aprobada alcanza los 200 mil millones de euros, lo que equivale al 20% del PIB español. ¿Es esta cantidad suficiente?. Lógicamente, habrá que ver cuál es el alcance final de la crisis sanitaria y su duración, para poder responder a esta pregunta. Lo que sí que está claro, es que se trata de una cantidad económica significativa, que permite realizar acciones importantes. La clave estará en ver cuál es realmente su uso y si con ella se atienden las necesidades reales de las personas y de las pequeñas empresas.

El model econòmic global emprat actualment a quasi tot el món, i per tant també al País Valencià, és el neoliberalisme. Aquest model es basa, fonamentalment, amb la premissa de que l’economia es regula automàticament pels mercats i, en conseqüència, no cal cap regulació ni control estatal per a regular les activitats de les empreses, siguen locals, nacionals o multinacionals.