Mostrant articles per etiqueta: Opinió

Quant pense en els Països Catalans, el primer que em ve al cap és un espai físic relacionat i vertebrat pel Corredor Mediterrani, amb la dimensió pròpia d’Estats com ara Dinamarca, Bèlgica, Àustria, …. Un espai format per tres països: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, amb models econòmics no iguals, però semblants i compatibles, amb molt de comerç i exportació, turisme, pesca i agricultura; sota un mateix marc cultural i lingüístic; amb una visió de la política no igual, però que comparteix aspectes essencials, com ara un sentiment molt europeista, una visió perifèrica respecte de la política espanyola, valors democràtics i de respecte amb l’altre, federalisme i/o confederalisme, respecte a la sobirania de cadascú; com una mena d’unitat entre tres països que han compartit un esdevenir històric comú, però que tot i aquesta unitat, es respecten en les seves individualitats. Seria un espai referencial cultural, lingüístic, econòmic i polític ample i de llarg termini, no és per casualitat que hi sigue la base d’una de les euroregions actuals. Però també haig de dir que aquesta idea la veig com un horitzó, com alguna cosa nuvolosa, boirosa, difusa, difuminada, llunyana, nostàlgica, romàntica: com una mena de somni.

Hay oficios que con el paso del tiempo y los radicales cambios sociales y tecnológicos, se han perdido inexorablemente, algunos de ellos los podemos ver en libros de historia, en museos etnológicos o en ferias costumbristas.

Més de 830.000 llars a tot l'estat espanyol poden ser potencialment beneficiaries de l'Ingrés Mínim Vital (IMV), llars en les que viuen 2'2 milions de persones, la meitat menors, segons el Ministerio de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones. Queden fora d'aquest IMV aquelles persones que no tinguen almenys 1 any de residència legal i efectiva excepte en situacions de violència de gènere, tracta i explotació sexual. Important anotació per als que auguren per ignorància o mala intenció, un efecte crida a la immigració il—legal.

Des de començament de gener d’enguany hi ha a les xarxes socials la iniciativa Reciprocitat Ara!, que ha comptat amb una remarcable repercussió i un suport i creixent  a favor de la reciprocitat plena de tots els mitjans de comunicació en llengua catalana al conjunt del territori lingüístic, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses. La campanya, que compta amb el suport de Decidim i la Plataforma per la Llengua i a la qual han anat sumant-se altres entitats, “simplement” interpel·la públicament cada dia als diferents Governs autonòmics i a les corporacions de ràdio i televisió dels respectius territoris.

El sistema polític espanyol te diverses peculiaritats,  però una d’elles és la asimetria que neix del vot per circumscripcions, el que fa que per treure un diputat a Madrid es necessiten vora a 100.000 vots i a Soria 20,000, més o menys. Això fa que partits amb forta implantació territorial però de base no espanyola, obtinguin un gruix de diputats que segons com, poden, i de fet ho fan, actuar com a partits bisagra. Mentre a Espanya va funcionar el bipartidisme la cosa va anar bé, però en ensorrar-se el PSOE arran la crisi del 2011, el sistema entrava en barrena.  Calia, doncs apuntalar-ho, llavors van sorgir dos experiències polítiques: Podemos i Ciudadanos, l’un a la extrema esquerra, diuen; l’altre a la extrema dreta. Podemos, un partit seriós com cal, va fer la seva feina, que no era altra que frenar les opcions de les esquerres nacionalistes, ha sigut un tap per a la CUP, HB-Bildu, Compromís o BNG, i ha aturat qualsevol revolta social que pogués sorgir de la desfeta econòmica del 2011, tot integrant les forces més “revolucionaries” com Anticapitalistes o el PCE. I continua així, ho veiem clar a Galicia, on encara avui l’espai creat al voltant de Podemos, ha donat lloc a dos formacions que l’únic que fan es afavorir el PSOE i el PP, em refereixo clar a En Marea i Podemos Galicia. Igualment a Euskadi, eviten el natural creixement de la esquerra independentista i en dividir l’espai aboquen Euskadi a un pacte PNB-PSOE. L’estructura vertical creada per Iglesias i els seus acòlits, han deixat pel camí la il·lusió i l’esforç pel canvi de milers de persones que donen suport a un projecte malmès, engolit pel sistema i que ja no és una ferramenta de transformació social.

Mentre apareixen els primers rebrots d'infecció per Coronavirus, es manté viu el debat sobre la utiltat efectiva de les mascaretes. A hores d'ara encara no hi ha evidència científica sobre la manera com el virus es transmet, si per l'aire, si a través de les petites gotes de saliva que expel·lim quan parlem, tossim o esternudem, o simplement quan respirem.

Que de moment l'anunciada "nova normalitat" no sembla més que això, l'enèsima reinvenció del capitalisme en versió més salvatge. Ja en coneixem algun axioma: la crisi que la paguen els qui (més) la pateixen. Forçar els oxímorons en contextos tan poc literaris no ix debades: si és nova no pot ser normal, si és normal ja no és nova.

Dijous 18 de juny, després d’un nou atac a la nostra llengua en forma de sentència, vaig tenir la sort de participar virtualment en una conferència, que de no ser per la situació actual, haguera estat a Londres.

Vora un centenar de persones convocades per Intersindical s'ha concentrat a les 11 del matí de hui davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia a València en contra de la sentència del Tribunal Suprem que anul·la alguns preceptes del decret de la Generalitat que regula els usos de les llengües oficials a l’administració valenciana. Els concentrats, al crit de “Sí al valencià”, han criticat l'esmentada sentència, entre altres coses, perquè consideren que és un atac directe contra la nostra llengua i posa en perill la normalització del valencià en les nostres institucions i en la societat en general.

A la pel·lícula de Stanley Kubrick Camins de glòria hi ha una escena on Kirk Douglas en el paper del coronel Dax intenta salvar la vida de tres soldats que han estat condemnats a mort per un arbitrari tribunal de guerra. El coronel apel·la davant d'un general argumentant la innocència dels soldats. El general li contesta: "No siga vosté idealista". I efectivament els tres soldats són afusellats i la maquinària de la guerra pot continuar amb la seua lògica mortífera per a la majoria i els seus grans beneficis per a la minoria. Kubrick, transmetent un cert pessimisme històric, ens mostra com la dura realitat dels interessos concrets que genera la guerra s'imposen a l'idealisme humanista. Una (bona) pel·lícula, sí, però recordem que la realitat gairebé sempre supera la ficció.