Reproducció de la intervenció d'Antoni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir) a la Universitat Catalana d'Estiu, el passat 21 d'agost.

Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu de 1987 s'entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores creatives baixes, Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el que ara m'interessa destacar, és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del que passa davant el seu establiment.

Borrell devia ser secretari d´algun ministeri encarregat d´obra pública, encara no era ministre, i en el seu català del prepirineu va dirigir unes paraules als assistents. Era una vella aspiració del regants de la Plana tindre assegurat el subministre d´aigua, i la contribució de la conducció des de Vallat fins a l'embassament construït era innegable.

Fa més de dos mesos que van tenir lloc les darreres eleccions autonòmiques. Des d’un primer moment el resultat va estar clar pel que fa als blocs que van guanyar i els que van perdre. La mateixa nit electoral tothom donava per fet que, llevat d’imprevistos de molt de gran importància, el govern del Botànic tindria continuïtat. Com que les eleccions estatals van estar convocades per a un mes més tard, també es donava per fet que fins que no estiguera clar el resultat espanyol, no s’avançaria gaire en la conformació del nou govern del País Valencià. Un signe de dependència o només de necessària tàctica política?

La situació social i política del món a hores d'ara s'assembla massa a la de principis del segle XX amb les conseqüències del crac del 29: desigualtat social i econòmica, pujada del feixisme, guerres d'odi i destrucció, desfeta de la majoria de la població. La fallida de 2007 amb les hipoteques subprime i l'esclat de les bombolles immobiliàries i financeres per tot arreu del món, mostren el vertader rostre del sistema econòmic del capitalisme global en el seu estadi especulatiu i devorador de persones, recursos i riquesa. Les conseqüències d'aquesta fallida ens han portat a una situació galopant de pobresa i desigualtats semblants a les de les èpoques prèvies a les 1ª i 2ª Guerres Mundials, adobades ara amb un control mundial de la informació a través dels mitjans de comunicació, la internet i les xarxes socials, en mans de les elits econòmiques.

El passat mes de novembre vaig assistir a un Congrés Internacional sobre el Maig del 68, celebrat en el Centre d’El Born de Barcelona, amb motiu del cinquantenari dels esdeveniments que al llarg de 1968 van commoure societats molt diverses de la geografia mundial a partir de les revoltes que es van produir a París.

Escric aquestes ratlles quan encara s'estan negociant els serrells de l’acord del nou govern progressista al País Valencià, integrat per PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem. Pel que n'ha transcendit fins ara, sembla que les negociacions han tingut certes dificultats per trobar l'acord a l'hora de dissenyar l'arquitectura del nou govern, atenint-se a l'experiència de l'anterior Botànic (PSPV-Compromís), i a la incorporació dels nou socis, que tot i haver-se presentat amb una sola llista, són dos partits amb necessitats particulars de visualització (Podem i EUPV).

Va nàixer coixa, reconeguem-ho. Més exactament coixa sota el pes de la corona d'una monarquia imposada pel dictador Franco i una caixa forta blindada on van quedar dipositades les barbaritats que el règim havia perpetrat durant quaranta anys. La impunitat de crims cotra la humanitat que no prescriuen va donar pas a la impunitat de crims contra la humanitat que no prescriuen. I s'hi va entronitzar el principi lampedusià que afirma que cal que tot canvie perquè res no canvie. La sospita que aquella operació mantenia els mateixos gossos amb distints collars fou ràpidament corregida per l'evidència: eren els mateixos gossos i els mateixos collars. Més alguns altres que tapant-se el nas, mirant cap a un altre costat, jurant sobre les santes escriptures de la realitat o amb desinhibida alegria es van afegir a la festa.

Avui a penes s'usa però hi hagué un temps en què era freqüent parlar de la cultureta o el món de la cultureta amb el to de menyspreu que acompanya certs diminutius. L'etiqueta, molt de moda al final del franquisme, no la inventaren els enemics tàcits o declarats de la cultura del país, o de la cultura i el país, que en el millor dels casos no hi veien més que innòcues expressions de folklore regional ben entès i persistències antropològiques destinades als museus, però no una cultura viva, ni tan sols sota la forma de diminutiva broma. Degueren crear-la, doncs, els mateixos que havien assumit a correcuita i d'una manera superficial, merament programàtica, les ensenyances de Fuster i els seus companys de generació però que en el fons no confiaven gaire en la cultura (sense diminutius) com a alçaprem indispensable en la construcció nacional i social. Fora del binomi llengua-cultura concebut en els termes elementals i urgents de l'esforç militant s'estenia la terra desconeguda de la creació artística, el pensament o la investigació científica. Al costat de la sacralització dels grans mites de la cultura pròpia, situats en un passat més o menys remot o reduïts a la succinta trinitat de vegades ampliada a quadrilàter, hi havia aquella desconfiança de fons que suggeria el terme cultureta. Era, sí, també una manera d'abaixar els fums de certes petulàncies, de practicar el sa exercici de l'autoironia, però ni que fos de retruc s'hi expressaven alhora velades crítiques al predomini que la cultura (generalment usada en la seua versió més esquifida) semblava representar en tota la tramoia antifranquista. Les relacions entre política i cultura, al País Valencià com a tot arreu, en creure's acomplit el mínim decòrum democràtic del (re)canvi de règim, començaven a presentar les esquerdes que produeixen els malentesos i la dificultat de comprensió dels fenòmens socials.

“Los castellanos se mostraron siempre rebeldes frente al
centralismo leonés. Les repugnaba depender judicialmente
de León, cuyo código era el Fuero Juzgo...; Castilla nombró
dos jueces,..., para que administraran justicia según su albedrío
y conforme a las costumbres; según una tradición quemaron en
la iglesia mayor de Burgos todos los ejemplares del Fuero Juzgo
que hallaron a su alcance. Como ese código regía también en
Cataluña y Aragón, los castellanos afirmaban en lo jurídico una
personalidad innovadora, que también manifestaban en lo
lingüístico.”