Mostrant articles per etiqueta: Opinió

«Lo que yo pretendo evitar son las guerras hijas del pundonor, cuando no de bastardos intereses, que nada resuelven en pro de la humanidad ni de la     misma nación que las emprende; guerras, por ejemplo, como las que nosotros hemos llevado en este mismo siglo a las vecinas costas de África y a los mares de América...»

Pi i Margall, 1876

Anava llegint l’article de «Barbijaputa» a Público sobre la necessitat de definir el subjecte polític de la lluita feminista, i es queixava de la desvirtuació de la lluita feminista i l‘assetjament que estan sofrint les feministes per la nova ideologia transgènere enarborada per les esquerres. No és nou, i els que anem embolicats en lluites des de posicions minoritàries en som ben conscients. Va passar per exemple, als anys 60, on els progres americans van voler alliberar els negres, sense els negres, i quan els negres van lluitar per convertir-se en subjecte polític, els van massacrar, van arruixar de droga les comunitats, van matar els seus líders i finalment els van enviar a les clavegueres del sistema. Una lluita semblant va mantenir Hanna Arendt, tot defensant la necessitat d’un exèrcit jueu que combatria el nazisme junt amb les forces aliades, però no ho van permetre, i els i les jueves van lluitar com a brigadistes no com a exèrcit. Una gran demostració d’aquest despotisme el tenim als països comunistes on sols cal recordar l’adagi leninista «una mestressa de casa pot ser presidenta del País, però no seurà mai al Politburó».

En la primera part d'aquest article publicat el 30 d'abril vam parlar sobre la situació de pobresa, d'atur i de desigualtats que ja existien en l'Estat espanyol abans de la pandèmia.

Jordi Cuixart va aprofitar la vesprada del dimecres un parèntesi penitenciari per llançar un dels seus discursos entusiastes al final de l'acte organitzat per Òmnium en presència de bona part de la plana major de l'independentisme, inclosos alguns protagonistes de la mala comèdia de la formació de govern.

Els nostres avis i besavis solien completar aquest renec amb «i Melilla!». És herència d'aquelles guerres colonials que sempre tenen el mateix perdedor, el poble pla de la potència estrangera, mobilitzat a la força, aliè per complet als designis de la pàtria dissenyada en despatxos i palaus forasters, i el poble envaït i massacrat, si cal, amb armes químiques, com aquell gas mostassa sobre el Rif.

La mirada, quan som menudes o menuts, és una cosa que perdura en les nostres memòries. Personalment recorde quan anàvem a Madrid, a veure la família de mon pare, que en els anys 70 va emigrar de la seua Castella natal a la gran urbs madrilenya. A Madrid tot era diferent, i les visites als germans i germanes de mon pare marcaven l’agenda.

Mentre escric aquestes línies els mitjans de comunicació parlen del principi d’acord entre ERC i Junts per Catalunya per a formar govern, i, a la RTV valenciana, À punt, entrevisten l’Àlex Ruiz, alcalde de Bellreguard (La Safor) i candidat a la secretaria general del Bloc Nacionalista Valencià, integrat en la coalició Compromís, que forma part del govern tripartit de la Generalitat Valenciana. En el rerefons dels debats que suscita la situació al País Valencià i Catalunya sol haver-hi una sèrie de confusions terminològiques que no ajuden gaire a clarificar els matisos o les diferències polítiques i sobretot ideològiques en les dues realitats.

Com un més dels que escriu en estes pàgines, reconec que no sempre triem les denominacions més encertades per a expressar els conceptes que volem transmetre. Diries que els nostres rivals són els que en trauen més profit de la nomenclatura que fem servir.

Aquest diumenge serà 25 d’abril i farà tres-cents catorze anys de la batalla d’Almansa, el principi de la fi de l’antic Regne de València. Aquella batalla i  les altres per la successió al tron hispànic fou un conflicte d’abast europeu que entre nosaltres va esdevenir una veritable i cruenta guerra civil on vam perdre 30.000 vides, el 7% de la població valenciana d’aleshores, i les nostres llibertats, els furs i el dret d’autogovernar-nos. La imposició pels vencedors del Decret de Nova Planta “Por Justo derecho de conquista” va voler tallar la nostra evolució autònoma com a país i els lligams de tota mena que manteníem amb Catalunya i les Illes.

La pandèmia que ens està assetjant des de fa un any ens ha demostrat i amplificat una sentència que circula pel món des de fa anys: «L’home [circula amb aquest llenguatge no inclusiu] és l’animal que entropessa dues vegades amb la mateix pedra». A les portes de la quarta onada de contagis de la covid-19 no hem entropessat dues vegades sinó quatre. La primera, la segona i la tercera onada vingueren a causa dels relaxaments de les mesures de restricció coincidint amb períodes festius amb molta mobilitat. Ara els experts vaticinen la quarta onada. Què vol dir açò? Els experts sanitaris no foren capaços de predir aquesta eventualitat? Les autoritats polítiques no volgueren fer cas a les indicacions dels experts? Han primat més interessos econòmics que sanitaris? No sabem els motius, però sí els resultats de les decisions, estem repetint errors rere errors pareix que intencionadament; si no és així, és difícil entendre com es cau quatre vegades en el mateix error.