El calendari ha volgut que enguany, a principis de desembre, hagen coincidit el 40è aniversari de la Constitució espanyola, suport jurídic (i quasi diví) del règim del 78, i l’entrada al parlament andalús del grup d’extrema dreta VOX. Com si d’un bucle semblant al guió de la pel·lícula Atrapats en el temps es tractara, els fets, les anàlisis i els debats han generat un fil conductor entre el trànsit del final de la dictadura franquista, els 40 anys de Règim del 78 i l’elecció de 12 diputats autonòmics que reivindiquen sense dissimular aquella dictadura.

Segons diuen, els pobles tendeixen a una certa mediocritat que necessàriament genera la massa, de la qual només poden elevar-se col·lectivament en moments puntuals o per les genialitats més o menys esporàdiques d’una part de la ciutadania, ja siguen professionals destacats, intel·lectuals, artistes, erudites, científiques, a vegades també des de la participació social o política. Segur que el País Valencià no hi és una excepció. De fet, és molt simptomàtic que les persones que hi destaquen creativament o intel·lectualment en les seues especialitats hagen de deslliurar-se d’eixa mediocritat que els envolta.

Carta d'Antoni Infante a Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del 17 de febrer · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer saber qui són.

La recent sentència del TSJCV que anul·la 11 articles del Decret 6/2017 de la Generalitat Valenciana que regula l’ús del valencià per part de l’administració ve a sumar-se a tota una sèrie de sentències i fets que, més enllà de l’enrevessada justificació jurídica que puguen tindre, denoten una malvolença manifesta contra el valencià, el nostre català i de tota la nostra cultura. Només fer-se pública la sentència, les xarxes socials esclataven reproduint els comunicats i posicionaments de les entitats que treballen en defensa de la llengua i expressant de mil maneres diferents la indignació que provocava. Una d’aquelles respostes en forma de pregunta em va cridar l’atenció: Per què ens odien tant?

Ja coneixeu l'inquietant relat d'Augusto Monterroso: "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí". La brevetat i la dosi de surrealisme de la frase, que podria haver estat la primera d'una gran novel·la però que en canvi descarrega sobre la perícia imaginativa del lector tota la potència i potencialitat, la van encimbellar al Parnàs literari fins a convertir-la en lloc comú, el de les coses que es memoritzen fàcilment. Quan va despertar, la bèstia encara hi era. La bèstia multiforme del feixisme, monstre de mil cares, l'hidra policèfala d'alè verinós, vestida de marró, blau o negre. 

Com cada estiu arriba la temporada de la calor i estem segures perquè així ho anuncien els centres comercials i les retallades de servei en Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV).

Muchas de las que estuvimos en las calles, días y noches aquel mayo del 2011 vemos la evolución de Podemos como un proceso esperpéntico. Incluso para aquellas que desde el principio compartíamos señaladas diferencias con el partido morado, su debilidad en la denuncia de la represión por parte del estado español a partir del caso catalán es, por encima de todo, doloroso.

València tenia un palau, el seu palau reial, la residència dels seus reis. Un palau, però, que desaparegué per la ineptitud d’un general espanyol. I haguera desaparegut també l’edifici del Sant Pius V si el mariscal francès Louis-Gabriel Suchet no arriba a temps, perquè també pensaven enderrocar-lo. Veieu: un exemple més dels menyspreu espanyol a les glòries pàtries dels valencians.

Els esdeveniments i declaracions dels últims dies sobre el model de finançament autonòmic semblaven una mena de muntanya russa arran del canvi de govern a Espanya. Pareixia que tot d’una desapareixerien els mals profunds que ens tenallem com a poble valencià, tindríem finançament just i, a més, es derogarien les lleis més injustes aprovades els darrers anys. De sobte, però, i amb unes simples declaracions, tot tornava a restar igual com si res no haguera passat: en l’actual legislatura no hi haurà canvi del sistema de finançament autonòmic. I al País Valencià eixe és, sense cap dubte, el fidel de la balança. Abans de la moció de censura a Espanya, els partits valencians i algunes entitats ja donaven per conclòs el tema, i cadascú des de la seua òptica reservava el tema i els arguments com a munició electoral per a la contesa del 2019. Va vindre, però, quan menys s’esperava, un canvi que ha obligat tothom a reposicionar-se. I ha fet mal, molt de mal, perquè no han guardat ni les formes. A Catalunya, per exemple, llancen el missatge (creïble o no) del diàleg. Al País Valencià ni això, ens han dit que no i, a més, que restem muts i a la gàbia.

Hem viscut aquests dies una excel·lent representació del Gatopardo de Lampedusa en forma de moció de censura per a fer fora Rajoy i el PP del govern de l’Estat. Una representació que moltes de les persones que assistien des del País Valencià com a meres espectadores han viscut amb una certa ansietat, a causa de les necessitats de fer fora unes polítiques que dia rere dia han atemptat contra tota mena de drets socials, civils, polítics, nacionals, mediambientals, de gènere, etc. Eixes polítiques aplicades amb mà de ferro per l’executiu de Rajoy l’han convertit amb el temps en el símbol de tot allò que cal enderrocar per a poder respirar democràticament i posar punt final a la dinàmica de retrocés democràtic i retallada de drets.