Opinió
En qüestions de llengua, cal comptar amb les emocions
Era a principi de gener. Havíem acabat la nostra sessió matinal d'exercicis de txikung –una activitat física altament relaxant i col·laborativa– i el grup de persones participants xerràvem amigablement sobre les recents festes nadalenques i de l'any nou, els excessos gastronòmics i consumistes i qüestions de paregut tarannà. Vaig traure de la motxilla uns exemplars de l'últim número del butlletí mensual de Decidim i els vaig repartir. Una de les persones, en recollir-ho, em va assenyalar immediatament la fotografia que apareixia al centre de l'editorial –un conegut cartell que diu ‘Sí al valencià’– tot dient-me: “¿Pero al castellano también, no?”. Més enllà dels arguments que vaig utilitzar i que anaven explícits a la mateixa editorial, vaig pensar que, si un amic prou sensat reaccionava així davant d'un simple ‘Sí al valencià’, és que tenim un problema de difícil o improbable solució amb els actuals paràmetres sobre la realitat lingüística.
Manipulant contra les dones i la llibertat
Aquesta cita cobra més valor en les darreres setmanes i mesos, ja que continuem assistint a una escandalosa campanya de l'extrema dreta política, mediàtica i ideològica contra els drets de les dones i les encara molt insuficients mesures d'igualtat real i contra les violències masclistes. Però ja no s'acontenten a atacar els drets de les dones, han ampliat els seus objectius a la comunitat LGTBI, als drets nacionals, culturals, civils i polítics, a les persones usuàries de les llengües minoritzades i ara han fet un pas més atacant la llibertat de càtedra del professorat i els drets de l'alumnat amb la malaltissa i medieval proposta del "veto parental". Són capaços de privar els seus fills i filles d’una educació no crispada, igualitària i del coneixement de les llengües, del dret a l’educació. Fan bandera de la ignorància, el millor pa i circ que es coneix.
La vida als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf
He tingut l'oportunitat de visitar els campaments de refugiats sahrauís a Tindouf en aquesta alba de 2020 i em veig en la necessitat de transmetre la part divulgativa apresa del poble sahrauí quant a la seva reinvenció i capacitat de sobreviure territorialment i històricament. La primera part la prenc de l'organitzadora del viatge, membre de CEAS i de l'Associació Anas de Navarra, Carol García, i la segona, del meu recorregut pels llocs que vam visitar. Deixe sense exposar la part familiar viscuda amb la meua família sahrauí.
Reflexió des dels Estats Units
Després de les darreres eleccions executives americanes, el món va quedar astorat en veure com un desconegut de l'esfera política s'hi alçava amb la presidència dels Estat Units d'Amèrica. Sí, em referisc a Donald Trump. I dic desconegut perquè encara que Donald Trump era un personatge ben conegut als àmbits econòmics del país per la seua activitat immobiliària, no exempta de polémica, no es pot dir que fos una figura amb rels polítiques institucionals. De fet, abans de la presidència, Donald Trump mai havia ocupat cap altre càrrec polític, ni governador d'un estat, ni senador o congressista (càrrecs habituals dels candidats a president), ni tan sols un càrrec local en un comtat County. Tanmateix, Donald Trump sí que gaudia de certa popularitat per la seva sèrie The Apprentice a la cadena de televisió NBC. En eixe concurs, Donald Trump apareixia com el que després s'ha demostrat que és, un capitost d'empresa tirànic i bròfec, que sotmetia els concursant a proves de destresa en els àmbits dels negocis. Els concursants anaven sent eliminats en no passar les proves, no sense una bona dosi d'humiliació, rematada per la frase icònica del programa (You are fired, és a dir, , "Estàs acomiadat!") que Trump proferia amb gust en cada cas.
Les parts contractants en un estat federal
La falta de concreció fa inútils moltes belles expressions. Es parla de llibertat, democràcia, igualtat i també de federalisme, però es corre el perill que queden en paraules buides, i el que és pitjor, com un decorat per a amagar comportaments totalment contraris al que volen dir eixos mots que tan bé sonen a les nostres oïdes.
Clau de volta
Davall les emfàtiques apel·lacions a déu, la pàtria i el rei, ja ho sabem, s’hi mou la matèria més prosaica dels interessos, sovint espuris i inconfessables. I qui diu déu diu Constitució, llei, justícia o altres paraules de pes equivalent. Perquè les paraules són peces intercanviables en el joc del monopoli, el resultat del llançament d’un dau fals executat quasi sempre per la mateixa mà de poder. No hi ha engany que no comence i acabe amb les paraules, que són la font primigènia on ens abeurem els humans.
Rearmem-nos de cultura. Barnasants a Bellreguard
A Bellreguard es va viure intensament l'activisme cultural dels últims anys del franquisme i la posterior restauració borbònica, un període d'efervescència social on el vell món no acabava de morir i el nou no acabava de nàixer. Les classes clandestines de valencià, el teatre reivindicatiu a la parròquia, el cineclub o els Aplecs eren expressions transgressores d'una colla de bellreguardins i bellreguardines que estimaven la cultura popular i la utilitzaven per transformar la societat i trencar amb el franquisme. Cada acció tenia la seua funció de ruptura amb les imposicions del sistema, per mitjà de la consciència i la reflexió, de la praxis que emanava de la cultura popular es caminava cap a la desitjada democràcia després de 40 anys de dictadura feixista.
Ara, República i radicalitat democràtica
Per tot el que hem vist i escoltat aquests dies al Congrés espanyol en el debat d'investidura queda clar que, igual que la dreta de fa un segle mai va reconéixer la legitimitat de la II República, la dreta espanyola actual no reconeix la democràcia, per esquifida o minsa que aquesta siga. No li és útil ni garanteix el seu relat històric, el seu modus vivendi i la seua raó de ser. Ni l'accepten ni l'acceptaran.
Segona transició
Els temps ho són tot en política. Assistim avui a un procés d’investidura d’un president espanyol que marcarà un abans i un després en la història d’aquesta part del món; i que per als que tenim ja uns anys, és el segon esglaó cap a la independència i una societat més justa. Avui estem entrant en la segona transició, el camí cap a la llibertat de la nostra nació és llarg, però no s’atura. Després de la llarga nit del feixisme, la primera transició va obrir un nou estat autonòmic, que ara toca a la seua fi, cert que han sigut 41 anys i ens agradaria anar més de pressa. El Principat ja té molt avançat el seu projecte d’independència, projecte que necessita sí o sí d’una majoria qualificada de la població i que entra ara en la recta final, i entra en un procés que ha de dur necessàriament a guanyar per a la independència els segments de la població treballadora que viu al voltant de Barcelona. La resta del País també haurà d’alinear-se amb l’objectiu de la independència, i començar a construir les eines polítiques per a assolir-la.
Més sobre el Federalisme
“España ha de ser una federación de pueblos libres y
autónomos, unidos por un ideal de emancipación común, o por el contrario, perecerá
devorada por el Estado unitario” F. Pi i Margall, 1877
