Opinió
Concentració davant del TSJ a València 'contra l'últim atac a la unitat de la llengua'
Vora un centenar de persones convocades per Intersindical s'ha concentrat a les 11 del matí de hui davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia a València en contra de la sentència del Tribunal Suprem que anul·la alguns preceptes del decret de la Generalitat que regula els usos de les llengües oficials a l’administració valenciana. Els concentrats, al crit de “Sí al valencià”, han criticat l'esmentada sentència, entre altres coses, perquè consideren que és un atac directe contra la nostra llengua i posa en perill la normalització del valencià en les nostres institucions i en la societat en general.
Per un nou model econòmic valencià
Tant l’anàlisi de la situació com les conclusions del nostre treball L’empobriment del País Valencià, elaborat just abans de l’inici de la pandèmia, s’han vist referendades per altres estudis elaborats durant aquests mesos de confinament per diverses institucions i entitats. A grans trets, creguem que tots coincidim en la dèbil situació econòmica en què ens trobem i en què l’eixida ha de ser un canvi de model, o reformes estructurals, perquè el problema econòmic valencià és estructural. També coincidim en que per a fer un canvi en profunditat s’ha de comptar amb tots els actors i buscar el consens, tal i com dèiem en les nostres conclusions del treball esmentat, emplaçant a un debat públic entre les Institucions, els Agents Socials i la Societat Civil. En el marc d’aquest treball també incidírem en el deficient finançament que patim al País Valencià des de temps immemorial, però, mai resolt. Aquest infrafinaçament, i el deute acumulat per la seua causa, llastra les possibilitats de fer polítiques públiques actives des de l’administració pública valenciana, per tant serà un tema a resoldre també en el marc d’aquest consens entre les institucions, els agents socials i la societat civil.
La temptació de confondre el País amb el partit
L'aparició del País Valencià com un nou subjecte polític en el mapa polític i mediàtic espanyol ha estat rebuda amb diverses i contradictòries lectures en funció dels agents polítics i els seus interessos concrets. Les estructures de l'Estat, acostumades com estan a unes classes dirigents valencianes massa "muelles" i a la submissió dels governs autònoms, no semblen massa disposades a acceptar aquest nou interlocutor que sembla emergir de la nit dels temps, carregat de greuges, reivindicacions històriques i una certa dosi de dignitat.
Rendes mínimes i serveis socials. En contestació a Mónica Oltra
Fa uns dies, la vicepresidenta de Govern valencià va publicar un article1 en el qual afirmava que les Rendes mínimes, i entre aquestes la iniciativa del govern estatal de l'Ingrés Mínim Vital, són competència exclusiva de les comunitats autònomes en l'ordenament jurídic de l'estat espanyol, quelcom que compartim i que vam desenvolupar en un altre article nostre2. No obstant això, discrepem rotundament amb quelcom considerat per Mónica Oltra com imprescindible, que aqueixes rendes mínimes hagen d'estar condicionades a la inclusió social i per tant dependre dels sistemes de serveis socials. Aquests serveis socials poden actuar com una burocràcia que fa que aquestes Rendes perden eficàcia en la seua aplicació com ocorre en la Renda Valenciana d'Inclusió (RVI). Però, volem anar més enllà. El problema està en la "inclusió".
De la resistència cultural al concepte de colonització
Corria l’any 1976, la meva parella i jo anàvem amb tenda de campanya per la serra d’Albarracín, llavors hom podia acampar de forma mes o menys lliure. En un indret de grans pins negres, sota una serralada on encara hi havien (i hi han) les trinxeres de la guerra civil, vam coincidir amb altra parella, ells catalanes del Principat, nosaltres catalans del País Valencià; ells d’ERC, nosaltres de l’incipient Front d’Esquerres Nacionalista. Vam fer petar la xerrada, i clar va anar pel problema de l’alliberament nacional, la construcció nacional dels Països Catalans, i l'esperança que la desaparició de l’infame dictador portés una societat més lliure, solidària i respectuosa amb els drets del Pobles.
L'estat d'alarma
Una cosa no podem retraure al comandament central de la pandèmia, no ser escrupolosament respectuós amb l'etimologia i la semàntica. Insuperable com a metàfora de la realitat, com tantes expressions nascudes de les entranyes verbals i literals de la burocràcia que acaben colonitzant domicilis privats i ments incultes, heus ací l'estat d'alarma.
El problema económico valenciano explicado a los no valencianos
La chispa saltaba esta semana en el Congreso de los Diputados. El País Valencià, a través de Joan Baldoví, diputado de Compromís, era ninguneado por la ministra de hacienda Maria J. Montero, que calificaba de enredo e invento la reivindicación del diputado valencianista. La explosión en las redes sociales y el respaldo unánime de su partido ponían en cuestión la continuidad del apoyo de Baldoví al gobierno de Sánchez e Iglesias y algo que puede ser más transcendente a medio plazo, la continuidad del segundo gobierno del Botànic en la Generalitat Valenciana que lideran Ximo Puig y Mónica Oltra.
La Punta
A la memòria de Josep Vicent Marqués
«Ni fam, ni fum, ni fem»
Fa vint anys començà la destrucció de La Punta, eixe tros de l'Horta de València amb alqueries i barraques centenàries que el Port de València es volia engolir. Fou una batalla dura. El Partit Popular, Rita Barberà i l'autoritat portuària la volien per al negoci del Port. Al documental d'Enric Peris «A tornallom» es pot veure la lluita resistent que van oferir els habitants de La Punta i el suport que van tenir de les organitzacions ecologistes i grups de persones voluntàries.
La culpa (no) és de Madrid
Al capdavall, a condició de no perdre la determinació, més val prendre-s'ho amb bon humor. No, la culpa no és del txa-txa-txa que tu em vas ensenyar a ballar, ni, en la peculiar versió alcoianofestiva, del plis-plai que tu em vas ensenyar a xamar. Ni tampoc, com alguns es pensen, de Madrid. Perquè les ciutats, amb els seus habitants, els seus jardins (que allà n'hi ha molts), els seus museus (que allà n'hi ha per a tots els gustos), els seus congressos dels diputats (que allà només n'hi ha un, el de sempre), els seus apartaments i hotels de luxe (ehem), les seues empreses i oligopolis (tots els que són, hi són), els seus teatres (a cabassos), els seus ministeris (tots, cada vegada distints i sempre idèntics) i, en fi, tota la rècua, inclòs el Palau Reial (que ara no caic quants n'hi ha), no són culpables de res. Perquè són abstraccions, símbols si voleu, topònims, última estació per arribar al cel i enyorar-se'n mirant-lo (perquè Madrid, quines paradoxes, és una ciutat en masculí, no com, què direm, València, Barcelona o Palma) per un forat. I llavors, de qui o de què és la culpa que el País Valencià continue des del temps del xotis (o la tarara, o la jota o del ball de Torrent), arrossegant infrafinançament, patint espoli, carregant amb un deute històric que a penes el deixa moure's?
Defensem els interessos valencians
Després de veure com injustament el nostre territori no passa a la Fase 1, sense criteris objectius ni transparència per part del Govern d'Espanya, és més necessari que mai unificar totes les forces de la societat civil i institucions per a l'acord d'un pacte social valencià per a l'eixida de la crisi.