Opinió
La Fira (un afer personal)
Mentre escric aquestes línies està a punt d'inaugurar-se la 56a Fira del Llibre de València, que durarà fins diumenge 24. Traslladada de la promesa entabanadora de la primavera, que és la seua estació preferida, a les languideses tardorals que encara ens fan suar la cansalada, la Fira torna també a Vivers, que si no són els Jardins de Luxemburg o el Central Park novaiorquès (per citar-ne dos de molta anomenada), són el cor vegetal i lúdic de València, amb permís dels Jardins del Túria, nouvinguts que ja es guanyaran un dia el seu llorer literari, si no se l'han guanyat ja, en alguna novel·la o en un grapat de versos d'inspiració floral. Volta el món i torna… a la Fira.
Llicència per al crim
Llig amb estupor la informació sobre els abusos sexuals a menors que han tingut lloc a França des de 1950 perpetrats per membres de l'Església catòlica. Les xifres de la investigació d'una comissió independent esgarrifen amb la seua matemàtica sinistra: 330.000 xiquets i xiquetes (un 80 i un 20% respectivament) van ser víctimes dels crims comesos per entre 2.800 i 3.200 sacerdots i religiosos identificats.
Les llengües i el bon veïnatge
Que els valencians hauríem de tindre l'autoestima ben alta és una cosa que psicòlegs i sociòlegs no podrien negar. Diferent seria considerar-nos superiors, això sí que no, però sí iguals en drets que els nostres veïns geogràfics.
9 d'Octubre: història, festa i reivindicació
El 9 d'octubre ha esdevingut la gran Diada del poble valencià, la que commemora el nostre naixement com a poble amb l'entrada del rei Jaume I a la ciutat de València. Excepte en algunes mirades més polièdriques, en la diada passem de puntetes sobre l'existència prèvia d'unes comunitats de l'època andalusina (àrabs, amazigues, jueves...) fortament arrelades al territori i que malgrat que van estar primer dominades i després expulsades, van deixar-hi una empremta que arriba fins als nostres dies i que ha enriquit el nostre bagatge cultural. La Diada del 9 d'Octubre, al contrari de la del 25 d'abril (commemoració reivindicativa de la desfeta d'Almansa i de la pèrdua dels Furs) ha estat plenament assumida pel conjunt de les institucions, des de la Generalitat o els ajuntaments fins a un ampli ventall d'entitats ciutadanes, culturals i festives. El 9 d'Octubre, comptat i debatut, és la gran festa vertebradora del País Valencià. I ens cal celebrar-lo!
No aigualim la reciprocitat
No hi ha dubte que Joan Baldoví és el diputat valencià més conegut a dins i fora del país i un dels qui més simpaties desperta, sobretot entre gent d'esquerres i nacionalista. Mai potser el País Valencià havia tingut millor ambaixador a Madrid. S'ho guanya a pols, és clar, a base d'un treball tenaç i majorment invisible que aprofita bé l'altaveu mediàtic del Congrés espanyol per llançar el seu missatge de diàleg i moderació, hereu com és del trellat ancestral de la gent de la terra.
Manuel Molins, el país i la cançó de la lileta
Comencem pel final. La cançó de la lileta, que ignore si encara és expressió viva, o forma valenciana, segons l'Alcover-Moll, de referir-se a la repetició excessiva de coses, el famós joc més conegut per la cançó de l'enfadós o pregunta parany: «La cançó de la lileta és cançó que mai s'acaba, comença per la lileta i acaba per la lilada». Més tard hi tornarem. És el cas que el passat dimecres es va presentar a l'Octubre el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins, editat per Alfons el Magnànim, amb una remarcable presència de públic, ateses les circumstàncies i tenint en compte aquesta mena d'actes.
La indústria de la prostitució en temps de pandèmia
«La prostitució és part integral del capitalisme patriarcal»
Carole Pateman (1995)
«La prostitució és una forma d'explotació econòmica a l'extrem de convertir-se en una de les noves formes de servitud del segle XXI»
Rosa Cobo (2017)
Pedra, paper, tisora
Alguna instantània de la salutació d'aquest dimecres entre Pere Aragonés i Pedro Sánchez en el marc incomparable de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat de dalt, amb els punys tancats entrexocant suaument, recordava el joc infantil pedra, paper, tisora. L'espectacle mediàtic –mitjà convertit en fi–, ha relegat a segon pla les entranyables intrigues del poder i tota la cultura del secret i els secretaris d'antany. N'hi ha, és clar, i potser més que mai (sobretot de secretaris, i a Madrid!), però ara s'ha de fer veure que es juga net, amb les cartes damunt la taula, sense asos amagats. A força de voler explotar la seua teatralitat, la política ja és més que res una qüestió de gestos.
A favor del silenci
Més que no pas una realitat física, pràcticament inconcebible si no el confonem amb la simple incapacitat, més o menys aguda, de percebre els fenòmens sonors que ens envolten, el mateix cos o fenomen sonor que al capdavall som, el silenci és una actitud, una manera de viure. És evident que sense la proporció escaient de silenci tot esdevé caòtic, informe, destrellatat, i la realitat perd contorns i matisos. El silenci absolut fora el buit, la mort, el no-res. No pertany a aquest món sinó com a ideal poètic.
Retalls d'estiu
Com que la meteorologia és una de les formes més persistents i subtils de la malenconia (la «bilis negra» de l'etimologia grega), vet ací un final d'estiu com déu mana, amb pluges torrencials, la mar embravida i molt d'aparat elèctric. No sabem, però, si la repetició dels fenòmens cíclics n'incrementa la sensació o l'apaivaga. El pitjor, en tot cas, és l'excés de novetats en aquest terreny tan sensible del temps i de l'oratge, i més d'ençà que som conscients dels estralls que imposa el canvi climàtic provocat per l'avarícia i l'estupidesa humana.